Alguns dies cada mes, entre quatre i vuit, cuido el fill de la meva germana. La meva germana és metge i té guàrdies, i el seu marit fa uns mesos que és a l’estranger, treballant. Les nits que la Isabel té guàrdies, jo les tinc amb el Mateu, doncs. Gairebé tres anys, té. Dorm bé i dorm malament, mai no se sap. I al matí, l’he de dur a l’escola. No faig aquesta entrada per dir com de fantàstics són els nens, ni quin horror les criatures. Només per constatar com el desgavell d’un nen canvia l’ordre de les coses. No l’ordre entès com la successió de línies paral·leles i perpendiculars que formen els límits dels objectes quan són al seu lloc, sinó l’ordre temporal: què és primer; i l’ordre moral: què és primer. Les cessions i les exigències, l’irrenunciable i el negociable. Ja sé que els fills canvien la vida, ho diu tothom, i és la raó per la que molts amics meus no volen saber res de tenir fills fins més enllà dels trenta-cinc anys. No és per això que escric això. Jo no tinc fills, i seria exagerat dir aquestes coses. Només dic que, quan el Mateu dorm, i jo soc a la meva habitació mig adormit mig despert, que mai se sap què pot passar, amb un llibre que em cau d’entre les mans, o parlant amb algú per l’Skype, o llegint algun diari remot que no he mirat durant el dia, o reescrivint alguna cosa o el que sigui, i, de cop, se sent un soroll, sec, que no se sap si és distant o no, un soroll de canonada recol·locant-se, o de camió de les escombraries traient pressió, o de la conxorxa dels sons com quan era petit, aleshores alço els ulls i miro al voltant i veig que tot ha estat mogut per un nou ordre, un ordre temporal, un ordre moral.