(article publicat a La Vanguardia del diumenge 11 de de setembre del 2011)
L’escriptora i traductora Mary Ann Newman no sap per què, però va sentir l’impuls d’agafar la càmera de fotos. Va pujar corrent al terrat de l’edific d’apartaments on viu, a Chelsea, i va començar a disparar. Són fotografies apaisades de tot el centre de Manhattan, hi destaca el fum que s’estén cap a l’est, direcció Brooklyn. Al final de rodet, les torres ja no hi són. En el contingut no hi ha res que no haguem vist ja: una torre, després l’altra, després res. Fum, molt de fum, sempre fum, i la resta de la ciutat com un tetris gegant inacabat. La perspectiva és l’única novetat. Des d’aquell edifici en concret del carrer 16 cantonada amb la 7a Avinguda encara no s’ha vist cap imatge.
L’atemptat de l’11 de Setembre del 2001 a NY deu ser la catàstrofe més documentada de la història. O com diu Michael Shulan, el director creatiu del memorial sobre l’11-S que obrirà aquest diumenge a la zona zero, ‘És com si durant aquells dies turbulents tothom a NY hagués portat una càmera al damunt’. Shulan s’ha guanyat amb escreix el seu lloc de feina: només una setmana després de l’atemptat, en un local vacant del Soho, va organitzar una exposició improvisada de fotografies, oberta a tota mena de fotògrafs, ‘banquers, membres dels equips de rescat, artistes, nens i amateurs de tota mena.’ Aquella exposició va durar més d’un any, va desplaçar-se per tot el país, Europa i el Japó; va recopilar i mostrar més de 5.000 fotografies de 3.000 autors diferents i va acabar convertint-se en el llibre ‘Here is NY: a democracy of photographs’, de 864 pàgines i 4 quilos. ‘La fotografia -diu Shulan en el pròleg del llibre- era el mitjà perfecte per expressar què va passar l’11-S, atès que és democràtica per naturalesa i infinitament reproduïble.’ Aquests dies, al Centre Internacional de Fotografia de NY s’ha reeditat la mostra, juntament amb l’exposició del fotògraf català Francesc Torres sobre les runes enretirades de la zona zero, mai vistes fins ara, que romanen emmagatzemades a l’hangar 17 de l’aeroport JFK.
Més enllà de la cursileria i el tò greu que als EUA prenen totes les afirmacions que es fan sobre l’11-S, el caràcter democràtic del memorial és gairebé una imposició dels temps. Existeixen milers de fotografies i d’hores de vídeo. Hi ha banderoles, cartells amb retrats de desapareguts, dibuixos infantils, peces de roba, botes de bombers, pots amb pols tòxica: els objectes i les seves corresponents fotografies. Hi ha, fins i tot, fotografies de fotografies. Tot es recopila i s’exhibeix amb l’esperança de que la suma de perspectives expliqui ja no només milers d’històries tràgiques, sinó La Història mateixa. La memòria gràfica de l’11-S, deu anys després, prova de superar l’atmosfera lacrimògena del dol per entrar de cap a la construcció d’un relat polític i històric.
La baixa qualitat de moltes de les imatges, els evidents defectes en l’enquadrament, la mà tremolosa dels vídeo-aficionats, l’estil estàtic de les càmeres de vigilància, tot l’amateurisme d’aquest immens arxiu gràfic reforça el realisme dels fets que mostra. L’11-S és el cènit d’una teoria estètica que s’ha imposat els darrers 10 anys: com més desmanegada, casolana i imperfecta és una imatge més real sembla. Fins i tot els terroristes ho han après. Entre les troballes d’Abbotabbad, l’amagatall de Bin Laden, hi havia una cinta amb les preses falses d’un discurs del líder d’Al-Qaeda, prova fefaent de que la interpretació era una part clau en els seus missatges gravats, però també de que la qualitat de la imatge o bé no era important o bé calia que fos, precisament, molt baixa. El realisme és propaganda.
Però també hi ha el tabú. Hi ha fotos que encara molesten. Si fa 10 anys l’excel·lent fotografia de Richard Drew (Associated Press) d’un home caient d’una de les torres causava un debat polític i periodístic amb totes els ingredients de l’ètica i la hipocresia, avui és la portada del nou disc de Steve Reich la que encén el debat. La fotografia de Drew, batejada com ‘The Falling Man’ (l’home que cau), va aparèixer en centenars de publicacions el 12 de stembre del 2001. L’home desconegut sembla caure en vertical, cap per vall, en paral·lel a les torres que, encara d’empeus, li fan de fons. És tan perfecta que sembla un muntatge. De seguida va desaparèixer de tota publicació. El tabú era el suïcidi. En un context d’assassinat en massa, el suïcidi de centenars de persones es feia insuportable. Fins que al 2003 el periodista Tom Junod va publicar un article a la revista Esquire explicant la història de la imatge i de la identificació del seu protagonista, avui encara difícil de demostrar. Amb els anys, ‘The Falling Man’ ocupa el lloc dels monuments al soldat desconegut típics de les posguerres.
Si el tabú de la fotografia de Drew era el seu contingut, el tabú de la portada del disc d’Steve Reich és la forma. El músic minimalista novaiorquès –que vivia a tocar de les torres fa 10 anys– va estrenar la passada primavera al Carnegie Hall un concert sobre el desè aniversari de l’atemptat. Aquest mes en surt a la venda la versió enllaunada. La portada és una fotografia de les torres bessones instants abans que el segon avió s’estabellés contra la torre sud. La torre nord ja fumeja. La fotografia, de gran qualitat, està tractada a fi que s’assembli a una imatge de televisió –d’abans del plasma, el LED i l’alta definició–, i perquè sembli, també, degradada, casolana, apressada. És a dir, realista. La democràcia de fotògrafs amateurs troba insuportable la suplantació de la seva innocència. Aparentar amateurisme és el pecat comès per la discogràfica de Reich.
La Mary Ann Newman no sap per què, però va córrer a agafar la càmera. 10 anys després, la política i el control social es basen en aquest gest instintiu, repetit fins a la sacietat. Quan dijous al vespre l’alcalde Bloomberg va aparèixer en roda de premsa per alertar d’un possible atac terrorista, ‘creïble, però no confirmat’, coincidint amb l’aniversari de l’11-S, només va demanar una cosa als ciutadans, el mateix que hi ha escrit a tots els metros de NY des fa 10 anys: ‘Si veus alguna cosa, digues alguna cosa.’ Si pots, a més, fes una foto.