Goethe va afirmar que la principal diferència entre els períodes històrics rau en si estan presidits per la confiança o pel ressentiment. I afegia que mentre que els primers són brillants, progressius i fructífers, els segons desapareixen o es difuminen sense deixar rastre perquè a la llarga ningú no es preocupa pel que és ineficaç i infructífer. Els individus i les col·lectivitats que creen les condicions per estimar la vida i donar-li sentit són veritablement enriquidors per a la humanitat. Així ho van ser els moviments culturals del primer catalanisme. Els que no aconsegueixen complir aquest objectiu es poden considerar fracassats. Pot ser que brillin amb l’èxit de l’instant o amb l’esquer de la fama, però una misteriosa llei històrica els enfonsa després en el buit de l’anonimat i la seva petja és esborrada.
ALGUNA COSA AIXÍ PASSA EN LA POLÍTICA EUROPEA en general i la catalana en particular. La política, de manera a vegades evident i explícita, i més sovint subreptíciament, és alhora eco de la cultura i habitant del seu mateix cor. Les crisis de les civilitzacions repercuteixen en la política i, alhora, les crisis polítiques afecten la cultura. En un país com el nostre, encara més.
PER AIXÒ NO SEMBLA SUFICIENT PENSAR I ACTUAR com si l’evident crisi de la nostra política i del nostre moment històric es degués únicament a factors polítics o a l’acció dels polítics. Sempre es podran caricaturitzar actituds, fets o ideologies dels homes polititzats. Sempre es podrà ridiculitzar la seva actitud davant de la vida, temerosa o fanàtica, la seva estretor de mires, el seu sectarisme, o el que és pitjor, la seva duresa de cor. És fàcil, sobretot tenint en compte que són pocs els que encarnen l’ideal que defensen. Però també a la gent li manca esma i grandesa. Només filtrem la confiança a través dels crèdits bancaris, i així, digui el que digui el PIB, no es construeix un país, o una vida.
MALGRAT QUE LA CRISI ÉS A DINS DE TOTS, no podem eximir els polítics de la seva responsabilitat. No crec que es pugui negar que avui es viu una autèntica neurosi política al nostre voltant. Polítics de tots els partits, militants i periodistes participen d’una manera neuròtica en el món polític i mediàtic: no troben el seu lloc, com somnàmbuls, i van fent preguntes i respostes absurdes com si parlessin amb la paret. Tota mena d’ideologies mostren abundants i formosos quadres clínics. Hauríem de poder exigir als nostres polítics que fossin els primers de la fila i que la seva única confiança no fos la de la persuasió mercadotècnica; que sempre s’acaba frustrant.
ÉS CERT QUE EL POLÍTIC NO TROBA FÀCILMENT el seu lloc en l’actual situació històrica, com tampoc el troben el pares o els mestres. La llista s’hauria d’ampliar, però aquests tres casos són alarmants. Hi ha intents d’experiments per part d’administracions i societat civil, però són repetitius i poc eficaços, i no suposen cap avenç, sinó més aviat l’intent de recuperar una època en la qual tots els experiments, lúcids o no, tenien el seu moment de llum. Falta, però, un cop més la confiança.
LA SOLUCIÓ, COM JA SABEM, NO VINDRÀ de l’augment i la multiplicació dels plans o les burocràcies. Que era la solució típica fins ara, i encara arreu dels nostre país. La burocràcia deixada així sola només sap perpetuar-se a si mateixa i produir el famós home massa, parcel·lat, sense rostre i finalment irresponsable i desgraciat. Hem comès molts errors. I tampoc bastarà amb la psicoanàlisi dels nostres polítics; al capdavall, no podem oblidar que cap líder és capaç d’assenyalar l’horitzó nou quan ell mateix s’ha perdut o quan la gent es veu incapaç de creure-hi més. Proclamar la independència o la justícia o la cohesió al Parlament, no les converteix en reals. La determinació dels polítics no ho és quan és retòrica. I sempre és un manierisme si el poble està mirant la tele o sospirant perquè obrin les botigues en diumenge.
AVUI ES PARLA MASSA DE POLÍTICA, i ben poc del país que volem. Es discuteix massa de com s’explica la ideologia, i ben poc de quin nord ha d’assenyalar la brúixola. Fer política no és l’art de demostrar que els teus arguments són més potents o populars, és la feina de garantir les condicions de possibilitat dels projectes propis dels habitants d’un territori. De la seva vida. Fins i tot amb les limitacions i deficiències pròpies de la batalla electoral. Hauríem de poder exigir que no fos tan difícil la confiança. D’acord. Però sobretot hauríem d’entendre que el país ens el farem nosaltres, principalment nosaltres, els privats, els del pa de cada dia. I que encara ara el país és millor que els seus polítics, però que falta poc perquè tots plegats siguem granotes d’una bassa pudent i enfrontada. La principal neurosi és la nostra, quan som incapaços de valorar els profetes que avui empenyen el país en solitari des d’empreses, poemes o laboratoris. Caldria no envejar i menysprear el seu èxit com tantes vegades només perquè l’èxit ens sembla arrogant. Desvinculats de tot, sostenen una indòcil confiança: escoltem-los a ells, siguem com ells, i els nostres mals polítics desapareixeran amb l’oratge.
Publicat al diari AVUI, pàgina 22. Divendres, 20 de juliol del 2007