La Vanguardia 31 juliol 2015
La mentida era veritat. L’any 1942, Joseph Mitchell va escriure un cèlebre perfil a The New Yorker sobre un captaire de Nova York, Joe Gould: Professor Sea Gull (el profesor gavina).
Àngel caigut de l’aristocràcia intel·lectual, llicenciat a Harvard, Joe Gould vivia al carrer i assegurava que estava escrivint una Història Oral del Nostre Temps en quaderns escolars. Gould no era del tot desconegut: es relacionava amb la bohèmia del moment, escrivia incessants cartes a escriptors i científics, i algunes revistes li havien publicat assajos i fragments del llibre. Fins i tot E.E. Cummings li dedicava poemes. Però l’article de Mitchell va fixar-lo en la imaginació col·lectiva.
El perfil de Joe Gould també va triomfar perquè encarnava la imatge que els escriptors del moment es feien d’ells mateixos: l’home que sacrifica la vida per l’obra, independentment de l’èxit. I perquè Mitchell és el millor cronista de Nova York. No es pot escriure sobre la ciutat sense tenir-lo al cap. En l’imaginari de la prosa descriptiva novaiorquesa ocupa el lloc que Josep Pla ocupa en la nostra. És el cànon, el nom de les coses.
L’any 1964 Mitchell va publicar Joe Gould’s Secret (el secret de Joe Gould) on hi admetia que la Història Oral no existia, que era la fabulació d’un dement al qual li havia guardat el secret fins a la mort. És l’últim article que va publicar, creant així el mite del seu temps: l’escriptor que ja no té res a dir. Mitchell, mirall o reflex de Gould, va continuar anant a treballar a l’oficina de The New Yorker fins el 1996.
Aquests dos articles s’estudien a les facultats per discutir la relació entre ficció i fet en el periodisme i són els dos únics traduïts a l’espanyol, tot i que, des del meu punt de vista, n’hi ha de millors -però menys sexis-. En català no hi ha res (jo vaig traduïr i autoeditar Dalt del vell hotel, il·lustrat per Oriol Malet, però per regalar als amics).
Aquesta setmana, The New Yorker ha publicat un reportatge de l’escriptora Jill Lepore: ha trobat la Història Oral. No tota, alguns quaderns. També ha descobert que Joseph Mitchell, un cop publicada la seva confessió (la mentida, el secret) també va saber que existia, però s’ho va callar. “El 1942 la història era millor si existia, el 1964 la història era millor si no.” Potser cap dels dos articles no va ser mai sincer, o potser llur bellesa n’era, però amb el temps la veritat ha canviat d’un article a l’altre. Potser encara tornarà a canviar. Al final del reportatge, també Lepore desisteix, i ignora la trucada d’un home que diu que té més quaderns i que…
La Història Oral, si mai va existir sencera, ha mig desaparegut, empolsinada en velles golfes, embolicada amb una teranyina de rumors. Cada generació d’escriptors la busca i cada generació troba els límits dels fets. Acaben escrivint un bell article a The New Yorker i es limiten a redefinir el sentit de la malaltia mental, de l’art i, sobretot, d’ells mateixos. Jill Lepore sospita que Gould va ser lobotomitzat el 1949. No va escriure res més. La mentida era veritat.