Em diuen que he d’anar a Madrid a fer els tràmits del visat. Que m’han de fer una entrevista a l’ambaixada per comprovar que no demano el visat temporal d’estudiant per a quedar-me a viure als EUA. Als papers que he d’entregar em demanen els països que he visitat en els darrers 10 anys i les dates en què hi vaig ser. Poso Espanya i un munt d’anys. Em demanen quines són les meves darreres tres feines. I els telèfons dels meus caps. Adreces i telèfons de persones que m’avalen. Poso el Fran Segarra i l’Agustí Colomines, perquè són les dues adreces que em sé de memòria. L’escola on he estudiat, les universitats i la meva titulació.
Surto de Sants dilluns a les 16:30. Vull provar el TGV. 220 euros anar i tornar. Primera impressió: em fan passar per un arc detector de metalls, però no controlen massa. Duc coses a la maleta que no passarien per l’arc d’un aeroport. No em tracten com si fos un sospitós. Però per un moment penso que arribo a Atotxa, i que no m’hagués fet nosa del tot una mica més de zel. Ahir, dinant, el Jordi Cabré em va recitar la frase: qui sacrifica una mica de la seva llibertat en favor de la seguretat, no mereix ni seguretat ni llibertat. El tret surt puntual, em col·loquen en un seient de classe turista. És més ample i més còmode que el d’un avió o un autobús. Petits ginys per col·locar els peus, recolzar el cap. Tinc finestra, perè estic just col·locat arran del marc que separa els vidres de les finestres reals. Al meu costat un home asiàtic. Va sol, no és xerraire, i sembla agobiat per haver d’estar-se allí dues hores. Al meu voltant, més persones d’ètnies diverses i barrejades. D’un cop d’ull es reconeix fàcilment quins són turistes i quins immigrants. Duc amb mí “The Secret Agent” de Conrad, n’he de fer una anàlisi per al doctorat. I també, “Notícia de Catalunya” de Vicens Vives per una feina que estic preparant. Començo per Conrad, però ja l’he llegit tres cops i els primers capítols se’m fan avorrits. Passo a Vicens Vives: em deturo en un paràgraf sobre el canvi de paradigma eclesiàstic que hi va haver a Catalunya entre el 1575 i el 1600. Introducció d’ordres i monjos castellans-cap-al-barroc de mística mesetària. Vicens Vives té una prosa de llençol de fil, sobre un matalàs dur. El catalanisme el van pensar grans homes. La idea que fa que em deturi és l’última del paràgraf: la introducció de la nova religiositat més grandiloqüent, pampalluguejant, és el principi del sentimentalisme, i d’allí a l’esllavissada cap a les passions. És una idea semblan a les que he trobat en Charles Taylor, en la seva darrera obra: “A secular age”, un fenòmen filosòfic aquesta temporada. I un dels llibres que ha de vertebrar la meva tesi doctoral. La setmana passada vaig anar a visitar el pare Marquès a Montserrat. Passejant pel claustre de Puig i Cadafalch que hi ha a l’interior, em va explicar que e la roba negra que porten, li’n diuen “sàia” perquè fa segles un monjos castellans que van traslladar-se a la seva comunitat, li’n deien “sayo”. Subratllo el paràgraf i penso que la meva admiració cap a Vicens Vives ja fa temps que ha deixat de ser una admiració local.
El meu company de viatge es regira. Fa estona que ha obert la tauleta plegable i s’hi ha abocat en un gest més desesperació que de son. Però semblava haver-se adormit. I no: ara es regira, busca els auriculars de regal de Renfe, que jo duc posats per escoltar música. Em pregunta amb senyes -agitant la capsa buida on hi havien els meus- si he vist els seus. s’aixeca i marxa cap al vagó de la cafeteria. Qual alço els ulls per veure’l marxar, veig que la pantalla de televisió del mig del passadís està encesa i que és a punt de començar la pel·lícula dels Simpsons. Tanco el llibre i poso el canal. Està doblada al castellà i subtitulada en castellà. Deu ser per als sords. Ja torna amb els auriculars i s’asseu. Al davant nostre hi ha una noia que riu qualsevol acudit. Diria que algunes vegades sent el deure de riure. La película és un capítol llarg de la versió televisiva. Als vint minuts m’he cansat. M’agraden els Simpsons, però la noia que riu obvietats em fa posar nerviós. Marxo al vagó de la cafeteria: un cafè amb gel. És el primer estiu que prenc cafè amb gel. Potser aquest hivern serà el primer que prengui cafè sol. Primer eren cafès amb llet curts de cafè i dos sucrets. Després cafès amb llet normals. Dos sucrets, un sucret i mig, un sucret. Després tallats curts de cafè amb un sucret. Etcètera. Sembla que m’hagi forçat a prendre cafè. O cervesa. Em prenc el cafè amb gel ràpid per evitar que el gel es fongui gaire i me l’aigualeixi. Em ve de gust un cafè sol, cony. Llarguíssima trucada amb la Marta, que és a Menorca amb les amigues. Han empalmat una setmana a Itàlia amb una semana a Menorca. Em sembla una molt bona idea, però ho porto fatal. I se’m nota. I després em sap greu. Encara al telèfon, arribem a Madrid. Són les 19:05. Tres minuts abans del previst. Taxi i fins a casa del Manolo.
El Mnolo és un advocat de 25 anys de Clifort. És de Ronda, a la província de Màlaga. Va ser l’advocat júnior de l’equip que va ocupar-se d’Endesa davant de Gas Natural. El vaig conèixer fa uns tres anys, quan jo treballava a la universitat. Havia organitzat una simulació del parlament andalús per a universitaris, embolicant patrocinadors i institucions. Volia convidar la nostra universitat a assistir-hi. Vaig dur-hi 10 esutiants catalans. Era l’època de l’estatut. Entre els catalans n’hi havia d’origen colombià, gallec, càntabre i també algun universalista barceloní. Hi va haver tensió, i els catalans van fer la Solidaritat Catalana. Quan vam tornar, en el tren, tothom ja tornava a ser qui era. Ens van acollir molt bé. Ronda és petit i conserva l’arquitectura antiga amb pretensions turístiques i memorialístiques. La plaça de braus, on es diu que va ser inventat el toreig a peu. El monestir, preparat per rebre congressos o festivals com el nostre. El pont, net d’ingerències per a les fotografies. El casino, on es va gestar l’andalusisme polític. Les pedres del color del païssatge sota els arbres. I una tranquil·litat imperial, de província. I els andalusos universitaris, alegria, festa, camaraderia. El Manolo hi jo vam trabar una relació de cabrits autoirònics. Així després ens vam fer amics.
Arribo a casa del Manolo, un pis compartit amb excompanys d’universitat i de residència. Tan endreçat com el meu, però amb uns anys de sou menys en civilització. El Manolo és un espanyol hàbil en la defensa de la seva pàtria. Liberal en les costums i socialitzant en una economia de mercat. Políglota i culte. Entén i xapurreja el català. Dormiré a casa seva. Em comvida a acompanyar-lo a un sopar d’uns excompanys de residència que estrenen pis. Tenen una terrassa i al baf de forn que és Madrid això és una benedicció. Passegem i ens posem al dia. Li ofereixen beques per tornar a Andalusia i tenir un bon lloc a la universitat. Li ofereixen pagar-li estudis a fora a canvi que dediqui cinc anys a Andalusia. No vol. Vol continuar fent-se sol. Ens aturem a un restaurant de tapes sofisticades: verdures amb formatges, ous de codorniu i foie, croquetes d’ibèric. Aquest setembre es llicencia de Ciències Polítiques, i vol continuar estudiant per a polític. Però té un compromís amb el despatx i el lloc que li han ofert, que és el millor que un llicenciat en dret de 25 anys pot somiar. Li dic que ho planegi a llarg termini, si és que vol marxar. No para de dir-me que ens acabarem trobant a NY. Jo he trigat dos anys i mig a organitzar-ho bé. Beques, universitats, exàmens, visats. Li dic que comenci ja, i que després ja ho trobarà. Li agrada que l’encoratgi i es fa de pregar. Paguem i enfilem cap a casa dels seus amics. La terrassa és agradable i els amics, malgrat la meva intromissió, molt hospitalaris. Cervesa, pica-pica d’estudiants. La majoria són de fora de Madrid -per això es van conèixer en una residència-, i tots han estudiat i treballen a Madrid. Fumar i beure i mantenir la mena de converses introductòries que tindré a NY durant uns quants mesos. Qui ets, què fas, d’on véns. No tinc el dia més hàbil, i intervinc maldestrement en la conversa. Dic bajanades en veu baixa just quan tothom calla, i se’m sent. Faig comentaris irònics que només entén el Manolo, i ni el to, ni l’actitud corporal, ni res del que dic, sembla ajustar-se a l’audiència. Al Manolo li passa una mica el mateix, tot i que la majoria dels assistents són amics seus. Decidim marxar, i a l’ascensor en pixem de riure de la capacitat natural que tenim per caure malament. Cabrits autoirònics.
A casa, fem una cervesa més mentre mirem vídeos de youtube, sobretot Jeff Dunham, a petició meva, i cançons de Lluís Llach a petició seva. Li ensenyo la versió de “Una sola palabra” de la Paulina Rubio que ha fet el Roger Mas en català. Vol el disc. He de pensar a enviar-li. Es queda llegint un llibre d’Sloterdijk, mentre jo a la sala acabo d’omplir els papers del visat i fumo llargues cigarretes embadalit, meditatiu i avorrit.
L’endemà a l’embaixada no hi ha tal entrevista. Tres guixetes, tres tràmits de cinc minuts amb intervals d’espera de vint minuts. Res que no es pugui fer en un consolat. Surto, em compro la premsa i baixo caminant el carrer Serrano, cap al despatx Garrigues, on he quedat amb el Javi Valderrama, de Ronda també. Té una vida exitosa com la del Manolo, però és més apasionat, nacionalista i vertical. Al mundial de futbol de fa dos anys, va sortir a la portada de El Mundo amb una bandera espanyola i tot disfressat, animant la selecció en un estadi. Anem a esmorzar i parlem de política i de futbol. Li dic que no entenc perquè els andalusos com ell, accepten una balança fiscal de pobres durant 30 anys, i no es revolten contra la societat subvencionada d’on vénen. Això us condemna al fracàs perpetu, li dic. I ell només complementa el meu argument amb exemples vergonyants. Però no qüestiona l’estatus. Ens emplacem per dinar amb el Manolo i el Fernando, un cordobès fill d’empresari del vi.
Passejo pel retiro, la castellana, llegeixo el diari en un bar, els llocs que ja conec. Només em deixo anar. Entro en un hotel i em connecto deu minuts a Internet. I xino xano trono cap a l’edifici de la Mútua Madrileña, Castellana110, on hi ha el despatx de Clifford. Com que he arribat mitja hora abans, busco un bar. A la barra, a la meva esquerra hi ha un que sembla senegalès, amb uns exemplars de “La Farola” a la mà. Pren un cafè en llet, i té un home al costat, un home blanc, baixet, panxut i amb poques dents, que l’està convidant. Demana un pepito de trenera per al senegalès, li compra un paquet de tabac, li deixa pagades dues canyes, i el senegalès se’l mira no sense prevenció i menja subtós, com si no hagués quedat prou clar per a qui és el menjar i qui l’ha de pagar. Quan jo ja estic sortint, l’home paga i surt. Li faig un comentari sobre la seva generositat, i de seguida se m’arrapa. Un home sol, amb ganes de conversa. “Fui legionario, i Franco, ese gran hombre, i grandísimo general, lo llevo en el corazón” em diu als 30 segons de conversa. Fugint d’estudi, li dic que el proper dia que me’l trobi, el convidaré a una cervesa. I em diu que no “ahora mismo te invito yo a ti”. El baf li va pudor d’alcohol. M’estira dins del bar, demana dues cerveses. No em pregunta ni el nom. M’ensenya el DNI, i a la cartera hi du un escut d’Espanya amb l’àliga franquista. “Esta es la España que llevo en el corazón”. Li pregunto perquè Franco era un bon militar, i em respon amb anècdotes, amb una encesa defensa de Primo de Rivera, i amb veu baixa em parla que potser el mateix Franco li va clavar unes ganivetades, em parla d’una època sense importos, amb festes per als obrers, i de temps de legió. “Si Franco estuviera aquí, muchas cosas de las que passan no passarían”. Estic d’acord. “Yo siempre he sido bueno y nunca he estado en la cárcel”. Em parla de la seva empresa de demolicions i em fa apuntar el seu telèfon. “Si nunca necesitas algo, me llamas, aviso a mis amigos de la legión y te lo arreglamos”. M’acabo d’un glop la cervesa i marxo.
Dinem en un restaurant car, de carn i vins. “Bueno, con la publicación de la balanzas se ha acabado el mito de los catalanes, ¿eh? Que si Barcelona daba tanto, y no es la primera, ni mucho menos”. És el Javi. El Manolo “Yo creo que la publicación de las balanzas es un error. En el despacho nos decían que si los andaluces no sé qué, y yo les dije: ¿cuántos andaluces hay sólo en esta planta? ¿Y trabajando en Madrid? ¿eso en qué balanza está?. Jo els dic que prefereixo no parlar de balances, perquè ens enfadarem de veritat. I canviem de tema. Parlem d’Andalusia i de si ells hi podrien fer alguna cosa per a treure-la del pou. Són joves, intel·ligents, ben formats. “Nos hablas como yo hablo a mis amigos mejicanos, cuando les pido que saquen su país adelante. Ellos siempre me dicen que hablo desde la ignorancia”. Que facin un manifest o alguna cosa: mil andalusos vivint fora d’andalusia, joves professionals, reclamant reformes en el clienterisme. “No es tan fácil”. I em repeteixen els exemples vergonyants més la situació estructural. Res, passem de tema a tema, i el dinar s’apaga com una brasa sola.
Marxo cap a casa del Manolo, mentre ells tornen al despatx. 42 graus marca el termòmetre de la farmàcia. No tinc esma per tornar a sortir. Són les 5. Tinc el tren de tornada a les 9. Em dono una hora per descansar, i tornar al carrer. Què faig. Miro, regiro, passejo. Al sofà hi ha un llibre de l’Eduardo Mendoza. Un sobre l’epoca del naixement de Jesús. Basada en l’humor i els dobles significats. La començo. L’acabo a les 8:30. Surto pitant, a l’ascensor em trobo el Manolo, ens abracem, li dóno les gràcies i corro avall.
De tornada, fan las “Hermanas Bolena”. Doblada, subtitulada. Llegeixo més Vicens Vives. Estic sol al vagó. Arribo a les 23:38. Acabo prenent una cervesa al “37 grados” amb l’Eva, la meva cunyada, i l’Edu. A les sis del matí, em fico al llit. A les 10 arriba un missatger amb el meu passaport i el visat.