Jonathan Franzen publica un article al Book Review de The New York Times sobre com la tecnologia ens aïlla. En el mateix suplement, Tim Parks publica una altra peça en la que ens presenta la idea contrària: que la tecnologia ens obliga a ser membres d’un sistema i ens roba la solitud necessària per pensar i ser.
Aquests dos articles tenen en comú que no hi veuen cap solució més enllà de la presa de consciència de la necessitat de resistir-se a l’andròmina de preferència. Es tracta d’un gest reflexiu que, tots dos admeten, només està a l’abast de les classes benestants amb accés a una educació de qualitat. Només els pares de famílies de classe mitja-alta tenen temps i energia per imposar espais de conversa, posem, a l’hora de sopar. Aquesta idea és recurrent en la majoria d’articles que ens exhorten a dur una vida virtuosa.
Al Sunday Review (del New York Times del mateix dia) hi ha un article que furga en la ineficiència del reciclatge. També s’hi diu que el reciclatge és molt més comú en els barris benestants de Nova York, mentre que a les barriades de Harlem i el Bronx, els més pobres “no tenen temps” de separar la brossa. També s’ha convertit en un tòpic la idea que els millors pares són aquells que llegeixen molta literatura pedagògica, no tant perquè els llibres siguin gaire instructius, sinó perquè la preocupació de comprar-los i llegir-los és paral·lela a la d’educar correctament. Aquest hàbit també és un luxe, se sol dir. El mateix es pot dir de la participació política: els més informats, que acostumen a tenir un bon nivell de vida, també voten més i participen més de la societat civil. Diners i educació també fan més normal qualsevol navegació burocràtica eficaç. O anar a museus, o fer ús de biblioteques públiques.
“Fumar i estar gras és de pobres,” em va dir un dia una sociòloga brasilera. I, almenys a Nova York, és cert que menjar sa, fer esport i no fumar és cosa de rics i que és a Harlem on hi ha més obesos i a Williamsburg –el barri dels hipsters– on la gent és guapa, prima i atlètica. Etcètera.
Comptat i debatut, la vida de ric d’avui és força continguda. Implica resistir-se a la temptació de la pantalla del mòbil, tancar el Facebook, callar a Twitter, silenciar el Watsapp, mantenir converses pedagògiques amb els fills, trobar temps per llegir i visitar museus, separar els envasos de la matèria orgànica, menjar sobretot verdures i peix, anar al gimnàs, comprar en botigues de comerç just, ecològic i de proximitat, no fumar ni beure en excés, aguantar la premsa, torejar pacientment els funcionaris i votar religiosament amb una pinça al nas.
La vida pot ser un càlcul entre necessitats, plaers i virtuts extremadament fràgil i sovint ridícul. Que els que poden duguin aquestes vides contingudes, de plaers petits i virtuts litúrgiques, deu suposar-los certa tranquilitat, anestèssia d’angoixes i culpes, però potser al cost de no viure exactament res.