(publicat a La Vanguardia del dissabte [Sant] 30 de Març del 2013)
El problema de l’hivern a Nova York no és que faci fred, el problema és que no s’acaba mai. A finals d’octubre, els jerseis finets i les samarretes de mitja màniga desapareixen de la pole position de l’armari i tot el protagonisme l’acaparen les botes de sola gruixuda i els teixits que cobreixen el cap, el coll, les mans i els turmells. És un procés gradual, oposat al de pelar una ceba, que s’alimenta d’una creixent desconfiança cap al món exterior.
La primera nevada, encara a la tardor, fa posar ulls de nen fins al més solitari dels misantrops, però ni el més optimista pot espolsar-se els calfreds. Són calfreds psicològics, la forma corporal d’un mal presagi. Els vells radiadors esbufeguen i espeteguen en clar senyal d’alarma. Els músculs que permeten fregar una mà contra l’altra fan la pretemporada.
A finals de març o principis d’abril, quan qualla la darrera empolsinada, o quan l’última glaçada torna a inutilitzar el pas de vianants, o quan el vent encabronat i carregat de petítissimes partícules de gel fa una pentinada final de les avingudes, la gent n’està farta. Farta de passar més estona vestint-se i desvestint-se, cada cop que marxa o arriba, que al carrer; farta del pes de les botes quan puja les escales del metro, de la bava que s’adhereix a la bufanda; farta dels modelets amb botetes d’aigua que porten els gossets per Park Avenue, i farta sobretot d’estar gairebé sempre dins d’algun edifici, amb llum i aire artificials. Tard o d’hora tothom s’afarta de ser un ficus. Els dies de fred més intens, dies foscos de gener a 15 sota zero i un pam de neu dura a la vorera, no són importants, més aviat animen la conversa: els milions d’estrangers de la ciutat truquen a casa per presumir i Instagram s’omple de fotografies càlides i borroses de termòmetres vells que semblen signes d’exclamació. El drama és que mai no veus el final del túnel: fa uns dies, encara nevava.
Sempre passa, però, que hi ha un dia o dos, cap al final de la Quaresma, que surt el sol i puja la temperatura fins a uns caribenys 10 graus, com avui i demà, segons la previsió meteorològica. Durant unes hores tothom fa com si hagués esclatat l’estiu. La gent surt al carrer amb microshorts, samarretes de tirants, sandàlies, ulleres de sol, barrets de colors. Empenyen la primavera. Les terrasses s’omplen de ressuscitats fent el brunch, hi ha cua a les botigues del Soho i als carretons de tacos de Queens. Els adolescents riuen exageradament, amb un punt d’histèria. Els camps de joc del Central Park, la gespa de Washington Square, els terrats de Bedford Avenue, els prats de Prospect Park es cobreixen de cossos mig despullats, una ofrena de carn per a l’atmosfera. S’expia l’hivern com si fos una mentalitat indigna, se sacrifica la por d’enconstipar-se i la intimitat adiposa de panxes i culs. Sense context, diries que és la diada nacional dels al·lucinògens o que tothom fa comèdia. Però és només un instint, la pulsió litúrgica. Tots els rituals negocien amb la natura.