El principal problema de la independència és que hi hagi prou gent que la vulgui. Tota la resta són detalls. La majoria d’enquestes diuen que hi ha una majoria electoral que la vol, però a ningú se li escapa que els números van justos, sobretot si es desglossa el vot, i s’introduiexen altres opcions. Entre el 40 i el 50%, el bloc independentista és sòlid; entre el 50 i el 60% és condicional. En el bloc espanyòfil, entre el 30 i el 40% està fidelitzat, i del 40 al 50% és condicional. Però no oblidem que a l’unionisme, en certs escenaris, només li caldria un 45,01% per guanyar. I en tot cas, amb un 50% ningú no li discutiria res.
La variable que altera els números és el concert econòmic. Hi ha qui votaria sí a la independència si el concert no és una opció. I diria sí a Espanya si l’oferís. Això és conseqüència, en part, de l’èxit de l’independentisme econòmic, tant determinant els darrers anys, que identifica les finances públiques com el problema principal enlloc de veure-ho com el símptoma que és.
Durant molt de temps, el nacionalisme català ha definit la seva batalla en termes de resistència romàntica. Un poble té una ànima que s’ha de poder realitzar plenament. El problema, però, mai no ha estat aquest. Tots els pobles tenen restriccions a la seva voluntat de ser. Les han trobat per la via de la guerra o per la via dels diners, però la premisa principal del món contemporani és, justament, que els pobles tenen límits. El projecte de la UE, per exemple, no és un projecte de trencament de límits. Al contrari, és un projecte d’imposició de límits més intensos sobre l’arbitrarietat d’uns pobles sobre uns altres. Fent explícita la dependència del ciutadà mitjà del sud de França amb l’estibador d’Amsterdam s’han reforçat els contraforts de la bona fe, per hipòcrites que siguin.
El problema català sempre ha estat la desaparició d’aquests límits. Es posa la data de 1714 perquè és quan va desaparèixer tota la tradició jurídica que havia articulat laboriosament, i durant segles, aquests límits entre el poble i els seus governants, fossin qui fossin. L’absència de límits, l’absència de garanties des d’aleshores, en règims absolutistes, dictatorials o pseudo-democràtics, ha condicionat tota la història d’Espanya.
Per consolidar la majoria independentista indiscutible cal aprofundir en el discurs de les garanties. I això només es pot fer per la via dels fets: demostrant que no hi ha manera de protegir-se contra l’arbitrarietat, que fins i tot si el 100% dels catalans desitgessin una cosa contrària a la voluntat o els interessos de la resta d’espanyols, res no pot evitar que aquesta voluntat arribi fins a les últimes conseqüències. I que aquest és el quid. Fer passar Espanya la prova del cotó és part de l’obra. Desplegar aquest enfilall d’accions demana de molta serenitat, de molta transparència, i de totes les complicitats que hi hagi disponibles. El 10% que balla depèn d’aquest procés i sabem que embrutar-lo beneficia el no.
A partir del 25 de novembre passaran dues coses: CiU haurà guanyat les eleccions i les elits del país es posaran a treballar per un acord econòmic. I voldran que entri de nou a debat. És la batalla del 10%. Almenys en una part, serà una batalla interna, de faccions. De fet, amb d’altres percentatges, fa temps que dura, i en realitat ara s’acosta al seu final: l’intent d’aconseguir garanties d’Espanya l’ha fet tothom, menys les elits, que sempre han negat el problema. S’estimbaran, com tots. I alguns hi col•locaran maquillatge o voldran salvar el cul. Però si aconsegueixen introduir el dubte raonable, la cosa anirà d’un pèl.
La batalla del 10% només la pot guanyar per a l’independentisme l’Artur Mas, si aconsegueix engegar el procés amb tota pulcritud litúrgica. Per imposar el procés al sectors moderats del país i del partit i per incorporar els independentistes econòmics, ha de poder apel•lar constantment al poble, al mandat, a la demanda de garanties concretades en el dret a decidir. Aquesta és la seva força, contra adversaris ideològics i contra els poders de l’estat. És l’única sortida, l’únic poder disponible. Per aquest motiu ha convocat eleccions. I per això ha abanderat el referèndum. Amb un mandat clar, no li cal ni asseure’s a negociar cap rebaixa del procés, ni hi haurà cap xantatge que el pugui doblegar. Només hi perd si es tira enrere. Amb un mandat clar, té consens per fer el referèndum, i al davant d’una reacció de terra cremada, pot esgarrapar els punts necessaris al 10%. Aquesta és la tasca de lideratge que podem exigir a un president.
Hi ha qui creu que tot això és més segur si CiU depèn d’ERC o de SI. Potser sí que pot ser bo que facin de dic, però no al cost de debilitar el president. Si després d’haver fet aquest gir que tant li hem demanat no puja, se’l menjaran els lleons. O ho provaran. Aleshores, no tot està perdut, però és provable que es retardi.
El càlcul és senzill: si ERC i SI estan disposades a empassar-se políticament les retallades, aleshores sí, la necessitat de pactar suma. Però cal saber que ni el PSC, ni ICV, ni les CUP, deixaran passar l’oportunitat de batallar pels vots més d’esquerres. El president tindrà un ritme, els seus socis en necessitaran un altre per justificar el suport al govern, i l’àmbit de negociació seran els pressupostos de la Generalitat. Semblarà que parlem d’austeritat i de prioritats, però en realitat estarem vivint l’escassetat. Podem desconfiar d’ERC per les mateixes raons que podem desconfiar de CiU: l’historial. I podem posar la confiança en Junqueras tant com la podem posar en Mas.
La pregunta sobre què és un mandat clar depèn de si creus que ens hem d’estalviar aquesta conversa, o si creus que aquesta conversa és una condició sine qua non. El referèndum i la independència només es podran fer amb la suma i la generositat de tots, però els pressupostos de l’autonomia intervinguda: haurien de ser la clau de volta? Podria ser que Junqueras i Tena pensessin que no, i que estiguin disposats intel•lectualment a arribar fins al final, i aleshores només quedaria preguntar-se si aguantaran la pressió, igual que ens ho hem de preguntar de Mas. Ens fa això més o menys vulnerables? Racionalment, és impossible de saber.
Per tot plegat, si em dius que votaràs ERC, o SI, o ICV o les CUP, només puc dir-te que entenc les teves raons, les teves desconfiances i les apostes que fas. Si jo pogués votar, però, votaria Artur Mas per aquests tres motius: reforçar-lo contra els moderats del seu entorn, donar-li la pulcritud litúrgica del mandat clar per a incorporar el 10% clau, i estalviar-li qualsevol negociació que no sigui sobre la independència.
Tinc una quarta raó, emocional: s’ho mereix. El vigilarem, li exigirem transparència, despullarem si cal totes les contradiccions, però s’ha guanyat el dret a intentar-ho a la seva manera. No el votaria amb una pinça al nas, el votaria content de saber que aquest sí que és un cartutx que ja no tornarem a cremar.
Acabo aclarint que no podré votar perquè, com a la immensa majoria dels catalans a l’estranger, no m’han arribat les paperetes encara. Són les terceres eleccions que em passa. En el cas dels novaiorquesos, aquest cop culparan l’huracà Sandy. You bet.