Voti Partit Perifèric

22 d'octubre de 2011 2

(article NO publicat a La Vanguardia de dissabte 22 d’Octubre del 2011 –a causa de l’especial sobre la fi d’Eta)

Per fi. El candidat del PP per Barcelona, Jorge Fernández Díaz, va confessar dijous que Mariano Rajoy té ‘sensibilitat perifèrica.’ Probablement vostès porten dos dies dissimulant –que si el corredor mediterrani, que si la fi d’ETA, que si aquell home amb un escrot de 45kg, que si la mort de Gadaffi–, quan realment l’única cosa en què poden pensar és en la sensibilitat perifèrica de Mariano Rajoy. Comprensible: amb la il·lusió que ens fa a tots ser perifèrics. S’imaginen que a sobre el president del govern fos sensible a la nostra pulsió centrífuga? No puc imaginar res millor. Aparentment, i sempre segons la versió de JFD (a la perifèria som molt de parlar amb inicials, per fer-nos els interessants) l’origen gallec de MR és la causa d’aquest súperpoder. També comprensible: de sempre als gallecs els encanta ser perifèrics. D’aquí la súpersensibilitat.

Potser pensen que la confessió de JFD és el típic error de principiant. Una capacitat sobrenatural com aquesta en un candidat a la presidència d’Espanya no es pot fer pública abans de les eleccions, no fos cas que les províncies menys perifèriques  -pobres, no saben què es perden- li retiressin el vot per por de la seva insensibilitat centrípeta. Però això ho pensen vostès per ignorància o per mala fe. En JFD és de tot menys un principiant. Des de 1978 que la seva vida és un no parar de servir a la perifèria. Mirin quina llista: delegat provincial de Treball a Barcelona,  governador civil a Astúries, governador civil a Barcelona, president provincial d’Alianza Popular a Barcelona, regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, senador i diputat a les Corts Espanyoles, i vicepresident tercer del Congrés. JFD ha dedicat la seva vida a sensibilitzar tota mena de polítics espanyols sobre la necessitat de tenir una bona perifèria. La seva influència és innegable.

Hi ha qui diu que no sempre se n’ha sortit. Discrepo. A l’era Aznar, JFD va ser secretari d’estat d’Administracions Territorials, i d’Educació, Universitats, Investigació i Desenvolupament. Bons temps. L’època daurada de periferització de la perifèria. I del 2000 al 2004 va ser secretari d’estat de Relacions amb Les Corts. Ja ho sé, em diran que aquest darrer període, que és el de la majoria absoluta del PP, no va ser molt positiu per a la perifèria. Però és fals: mai la perifèria no havia estat tan perifèrica, no m’ho negaran. És l’època en què el PP va proposar el corredor central com a únic eix ferroviari de mercaderies! I de la xarxa radial d’AVE! Genial JFD! El problema era la sensibilitat. Però això no és culpa de JFD. La qüestió sempre fou que Aznar no havia nascut a Galícia, ni a cap altre bonic paratge perifèric. Però ara, després de 33 anys de tenir el nostre JFD treballant incansablement per mantenir-nos en la perifèria   podem  respirar tranquils: tindrem un president amb sensibilitat -i potser majoria absoluta! Normal que no s’ho hagi pogut callar.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca