(publicat a tendències de la Vanguardia del dissabte 20 de juliol del 2013)
Quan els EUA van començar a existir, l’actual Williamsburg era una zona de granges i holandesos. Era la vila més propera al riu, just al davant de Manhattan. S’hi concentraven les mercaderies de la comarca a punt per creuar en vaixell cap a l’actual Lower East Side, on vivia la gent. Al mitjans del XIX es va integrar a la ciutat de Brooklyn, i hi van arribar els alemanys, industrials i obrers, que van convertir els molls en un accelerador de partícules. Hi entraven matèries primeres i en sortien coses empaquetades. Els milionaris de Nova York van construïr-s’hi mansions a la riba i els bancs locals competien amb Wall Street. A finals del XIX tot Brooklyn es va unir a Nova York, i al 1903, quan van inagurar el famós pont, els habitants dels apartaments insalubres del sud de Manhattan hi van emigrar en massa.
Fins a la segona guerra mundial encara va ser el barri de les fàbriques, però després tot va anar de baixa. Jueus hassídics fugint de l’holocaust, a més de domincans i portorriquenys, s’hi van instal·lar. A finals dels 70 era un barri violent, amb enfrontaments ètnics, i cada cop més naus buides. La decadència va durar fins als 90, quan els artistes ja no van poder pagar-se el Soho. Pisos barats, cap seguretat i a només una parada de metro del centre del món. Els concerts a les fàbriques abandonades, els lofts en antigues oficines i les exposicions en garatges eren la marca del barri. Abans del canvi de segle ja estava oficialment de moda. Els pobladors eren coneguts com ‘els autèntics hipsters’ i tothom qui sabia alguna cosa de moda els copiava l’estètica.
Al 2005 van començar les requalificacions i van aparèixer edificis d’apartaments. Van arribar-hi els ‘yupsters’ (yuppie + hipster): des de joves brokers de Wall Street a tota mena de professionals liberals molt ben pagats. Al 2006 es va estrenar una sèrie de televisió per internet (theburg.tv) que definia el barri així: “La capital mundial dels hipsters, on els nens de papà milionaris fan veure que són artistes que passen gana, els artistes que passen gana fan veure que poden viure només de les targetes de crèdit, i tothom fa veure que no se n’adona.” Llatins, jueus i altra gent de tota la vida van anar enretirant-se fins al 2008, quan el crack borsari va fer baixar els lloguers temporalment.
M’hi vaig mudar fa tres anys, escurant l’última ganga de la crisi –pagava menys que a Harlem! En tres anys he vist construïr edificis de 15 plantes, inagurar un passeig fluvial d’estil Barcelona’92, obrir una trentena de restaurants i un multi-sales, l’increment en progressió geomètrica de botigues de menjar orgànic, de roba d’edició limitada i d’artesania chic, l’eclosió del turisme, la ploriferació de ludoteques per a nens (i guarderies per a gossos) i un augment del 12% anual en el lloguer. És com veure créixer l’Amazònia. D’aquí a 10 dies em mudo a 13 minuts de metro endins, on els tomàquets costen 1/4 part i el lloguer d’un pis millor, la meitat. El periodisme no està de moda.