La Constitució d’Espanya

24 de novembre de 2009 4

Cal dir que en sentit estricte els magistrats del Tribunal Constitucional no tenen més remei que carregar-se l’Estatut. No és que ara m’hagi tornat jurista -tot i que vista la interlocutòria del jutge Garzón sobre el cas Pretòria m’hi veig amb cor i gramàtica de sobres- sinó que no és exactament la constitucionalitat de l’Estatut el que s’està discutint. Qualsevol persona amb una mica de sentit sintàctic de la vida, i amb una no massa desenvolupada capacitat d’interpretació, sap que dos textos qualsevol poden ser coherents si ets tu qui omple els buits que els separen. A aquestes alçades de la història basar el principi de la llei en la paraula “interpretació” implica assumir la impossibilitat de fer una llei universal, que s’apliqui a tots els casos i que sigui inequívoca: més encara si parlem d’un text com la Constitució, amb vocació històrica. Tot plegat és un consens una mica precari; però és la forma més alta de civilització a la qual hem arribat.

El constitucional és un model d’Estat. Les constitucions serveixen per saber a què atenir-se -l’obsessió de qualsevol llei és aquesta-, poder preveure el comportament, evitar la destrucció del context, forçar les circumstàncies per evitar sorpreses i reduir el canvi a un número reduït d’opcions possibles. Hi ha d’altres models, és cert, però seríem ingenus si no assumíssim que de fet tota forma de poder polític busca el mateix: consolidar un estat de les coses. En el cas d’Espanya després de 1978 és evident: assegurar alhora un sistema equiparable al context internacional, i combinar-lo amb els nous significats de la paraula llibertat que el desenvolupament de la tècnica, la ciència i l’alfabetització havien dut a la població. La famosa ambigüitat en l’autonomisme no és un fi en si mateix, no és una manera de fer possibles diversos models d’Estat; és només un mitjà per a fer acceptar tothom l’statu quo nou: Espanya, per fi, un estat modern. La Constitució va venir a compensar les carències que des de la invenció de la sobirania nacional al segle XVII havien fet impossible la consolidació d’Espanya. La gran ferida. La còpia indiscriminada d’altres constitucions europees ratlla sovint el ridícul: emulant-les s’esperava obtenir la mateixa seguretat nacional.

L’estatut pateix del mateix mal. O del mateix bé, segons es vegi. És un intent de creació d’una realitat a través de les lleis. Vol ser un annex a la Constitució que la interpreti segons una idea de la sobirania; una idea que perpetua les carències d’Espanya per a ser l’Estat europeu potent que les seves estructures volen apuntalar. L’Estatut, efectivament, trenca Espanya. És a dir, trenca la idea d’Espanya que la Constitució va venir a definir. Tota la jurisprudència del TC té aquesta mateixa idea, i interpretar ara una cosa diferent seria fer-lo implosionar. Fins i tot quan el TC desmuntà la LOAPA ho va fer per defensar aquesta idea d’Estat modern.

El problema de les constitucions és que no poden durar per sempre, a no ser que incloguin mecanismes correctors relativament senzills. L’home és canvi, l’home és adaptació, l’home és insatisfacció. Un text que controli el futur des del passat és un text destinat a morir. La Constitució espanyola comença a necessitar algunes adaptacions, no només pel cas català; més aviat, malgrat el cas català. I no només per qüestions tècniques com quan vam entrar a la UE. És la població la que ja no és “moderna”. El món ja no és “modern”. Els Estats “moderns” estan caducant a gran velocitat. A diferència d’altres països, el problema d’Espanya és que no pot obrir el meló sense posar en perill la idea d’Espanya que batega en el text, és a dir, l’única idea que ara per ara fa que Espanya pugui existir. L’atàvica debilitat torna a aparèixer: l’Espanya que coneixem és filla del text, sense el text trontolla. Altres països podrien sobreviure a través d’altres idees d’Estat, Espanya necessita quedar-se quieta, com una mòmia.

Etiquetes

Darrers articles

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

Els nois dels encàrrecs

(L’ARA m’ha informat que no poden publicar aquest article per “no fer campanya a favor d’una candidatura a través dels col·laboradors.” Per això el penjo aquí.) Una generació és sobretot un projecte. Però conec un paio de la meva generació que ha escrit resolucions parlamentàries —de les “històriques”— perquè no hi havia cap diputat amb […]

Feixisme antisistema

(publicat a La Vanguardia l’11 d’Octubre del 2016). El debat de diumenge a la nit es pot resumir amb tres titulars. Clinton va guanyar-lo. Trump va sobreviure a l’espiral destructiva dels darrers dies. I el debat va ser violent i denigrant. Però també es van poder veure els dos debats de fons que divideixen el […]

  • El dia que Espanya es mogui serà amb un pacte PP-PSOE i llavors agafem-nos fort.

  • Gemma C

    El problema és que la majoria no entén o no s’adona que les lleis són una arma més sofisticada de domini de voluntats i recursos nacionals. És ridícul aprovar Estatuts una mica ambiciosos i a la vegada conformes amb la Constitució. El que no és ridícul, i ja em comença a semblar maquiavèlic encara que resultat d’una simple carambola (potser per una vegada els Déus estan al nostre costat) és que per raons col.laterals, uns partits polítics catalans es van embardissar en una tasca legislativa -la de redactar l’Estatut- que podria fer trontollar tot l’status quo espanyol. No vaig votar aquest estatutet, però començo a pensar que les seves conseqüències poden ser molt importants. A veure si aquesta vegada ho sabrem gestionar.

  • Pablo

    Antesala del sentido común.

    Me interesa lo que comienza en el dintel de tu texto. Pues en ese mundo suspendido entre un pasado que lo devora y un futuro que no termina de abrirse, un peligro real es que los vectores de cambio actúen sólo según lógicas simétricas o inversas -que se hagan reproducción, espejo de lo que se afirma cambiar . Como política, cambiar sólo de idea es la mejor forma de momificarla.

    Respuesta Jordi: Gracias Pablo. Es cierto lo que dices, y aprecio la empatía.

  • J.

    No. Pero vale.

  • Cerca