article de elsingulardigital.cat
El PSOE volia atraure el vot espanyolista per compensar la imatge de debilitat amb els nacionalismes perifèrics de la legislatura. És increïble la percepció que tenen allí del que el PSOE ha fet aquí, però en fi, van fitxar Bono i, a canvi del retorn del Torrente del PSOE li van oferir ser President del Congrés. Un càrrec que, com deia ahir en Joan Oliver, bàsicament serveix per a què se’t quadrin els militars. El tal Bono és segur que es reencarnarà en cabra. I el tal Zapatero es ven els càrrecs que dóna gust.
Ara la cosa ve dels vots del PNB i de CiU. I ja som davant del cas Bono. El PNB diu que sí que el votarà i fa sevir de pretext que més val que la cabra sigui presidenta del congrés que Ministre, on pot fer de Gran Cabró. És un argument. No és molt brillant, però dóna de sí, i au. I CiU s’ho pensa i s’ho repensa.
Bé, l’oferiment que fa el PSOE per a què CiU i PSC acceptin Bono és assegurar-los un lloc destacat a la mesa. El PSC ha dit que sí, perquè ells són optimistes, i ja se sap que un optimista és un socialista amb càrrec. A CiU el PSOE de Zapatero li ofereix, també, un lloc a la mesa. I CiU és davant d’un dilema que explica molt bé la situació de la política catalana i del catalanisme en particular. D’entrada, a un catalanista li entren ganes de dir: doncs sap què, senyor Blanco? Foti’s la cabra al despatx i facin vostès un vermut plegats amb olives negres. Aleshores, segons les amenaces oficials, CiU es quedaria sense lloc a la mesa, i el PSOE podria aprovar la cabra amb el PP, que no vol donar cap dels llocs de la mesa als “nacionalistes perifèrics”.CiU quedaria més o menys bé amb una part de la seva militància i sobretot quedaria més o menys bé amb la part dels catalanistes que mai no votaran CiU, és a dir, els d’ERC inamovibles, o altres extraparlamentaris. En tot cas, decebria la part dels seus votants que no volen llamps i trons als hemicicles. La majoria de la població, però, ni se n’adonaria o bé ho oblidaria al cap de tres o quatre mil·lèsimes de segon.
Que CiU no sigui a la mesa és una mica com fer trampes, com explicava ahir en Joan Oliver, lectura obligatòria, perquè la quantitat de llocs que ofereix la tal mesa del Parlament espanyol hi és, precisament, per a què hi sigui més o menys tothom. Però ser a la mesa, a més, té un sentit: no pel sou o pel càrrec; sinó per la informació que s’hi manega i pel poder que hi circula a l’hora de celebrar les batalles legislatives. No és cap broma: si no, preguntin-li a l’estimat President del Parlament de Catalunya, Mr. Benach, que li va salvar el títol nobiliari al Conseller de la Vicepresidència, Monsenyor Carod, provocant un lleu i decisiu retard en la votació que estava a punt de perdre, a l’espera d’uns diputats despistats i impuntuals, el dia que s’aprovava la llei que creava ad hoc i al marge de l’Estatut el càrrec en qüestió: Conseller de la Vicepresidència (se suposa que hi deu haver una Vicepresidència a qui Monsenyor Carod deu aconsellar. I mentre nosaltres som al Barroc, la cabra ja es treu la minifaldilla). Poca broma, doncs, amb les meses.
Posem doncs que CiU s’empassa la cabra a canvi d’un lloc a la mesa. Tampoc se n’assabentaria massa gent, però la gent que sí que se n’assabentaria és exactament la que pot emprenyar CiU, la que pot qüestionar el seu catalanisme i el seu “farem respectar Catalunya”. En fi: la gent que pot deixar de votar CiU, o no tornar a votar-la més. “Els polítics només hi són pel càrrec i etc”. I és així que José Zaragoza ha fet el seu prestigi. Cada vegada que la cabra obri la boca per maleïr els perifèrics, CiU se sentiria dir que, un cop més, se l’empassa fins que li salten les llàgrimes. Votar “no” a Bono és el més coherent ideològicament, però CiU no en treu res, ni el poder mínim que cal per desenvolupar el seu programa des de la mesa, ni cap avantatge electoral. I tal. Està bé ser coherent: que li preguntin al PSUC.
I si vota sí a la cabra, CiU obté el poder que hauria tenir per descomptat essent el tercer grup de la cambra, el poder que tindria en qualsevol país normal, menys primitiu i trampós, és a dir, en un país que fos el seu, però se li erosiona un cop més la imatge i les perspectives a les eleccions catalanes, potser més properes que no sembla ara mateix.
Vet aquí que el cas Bono ens posa de nou davant dels mals estructurals del votant catalanista: només s’assabenta del que li va a la contra, i no vol saber res de matisos. Als polítics catalanistes que són Madrid; d’ERC, de CiU, d’IC-V i del PSC (que també n’hi ha), no els surt a compte ni ser honestos ni ser cínics. A Espanya guanya la banca. Si al manys aprenguessin a negociar. Però això ja és un altre article.I amb tot, la cabra serà presidenta. La mare que la va parir.