Sortir: Londres I

22 d'Agost de 2008 2

Vaig arribar a Londres a primera hora del vespre. Pantalons curts, sandàlies, samarreta de màniga curta i una jaqueta de l’estiu passat. Dues maletes massa plenes i una bossa de mà, amb l’ordinador, tres mudes d’estiu, els papers indispensables i el risc de dur tots els diners en el mateix sobre. La liturgia de fer la maleta ha estat ben estranya. Quins objectes i fins quan. Quins val la pena de comprar al lloc de destí i quins més val conservar. A més, desfer el pis. Llençar tota la roba que ja no. Sis bosses d’escombraries plenes. D’on he tret tot aquest fons d’armari no ho sé ben bé. Moltes de les coses que he llençat són herències. Samarretes i pantalons d’amics més amatents que jo al passar de les modes, i que jo he aprofitat, i que, en certs entorns, m’han fet semblar un home del meu temps. I sobretot els llibres. Recordo que quan vaig entrar a viure al pis de Borrell vaig dur 289  llibres. L’Arnau en duia 287 i només per fotre jo en vaig dur 2 més. I vam riure. En sis anys no sé quants llibre he comprat, heredat, perdut. Però n’han quedat 10 caixes, que ara són al vell pis de Ganduxer, a casa l’avi. Volia enviar-me una sola caixa de llibres, i he estat incapaç de triar-ne tan pocs. Tres caixes, finalment. Molts filosofia política, algun llibre d’en Baltassar Porcell que tinc pendent, Vida i Destí, que em va regalar l’Agustí que el tinc començat, llibres d’història del catalanisme, per una feina que tinc per fer, diccionaris, llibres d’anglès, llibres per repetir el GRE, Walt Whitman, Pessoa, el llibre de Ferrater que m’ha acompanyat en tots els viatges que he fet, una mica de Plató, una mica d’Aristòtil, una mica de Heidegger, Conrad, Mauriac, Graham Green i d’altres llibres del doctorat, sobretot, Paul Friedländer, apunts, etc. Massa coses. Deuen haver canviat tot de paràmetres a la meva vida. Abans, després de fer de minyó escolta durant anys, passava amb una motxil·la de no res, i ara, la vida se m’ha poblat de coses.

Arribo, doncs, carregat i estiuenc a Lutton. I plou, i fa fred, i estic cansat de les emocions de la sortida. L’últim dia d’infart, arreglant papers, caixes i deixant el cotxe, la moto, les claus, etc, tot llest per als que m’han de substituir. Plou, fa fred i estic cansat. De sobte, el cel encapotat, de cadàver anestesiat com diu Eliot, em cau a sobre. Per Tutatis. Truco la Marta, i la seva sola veu em connecta amb les il·lusions, les ambicions, els milers de fragments de temps que ens esperen. Enyoro els seus ulls, el seu cos tebi i la seva manera severa i tendra de tractar-me. Fa només dues hores ens besaven al Prat -fins d’aquí a quinze dies- i ja sé que aquesta avançada meva serà més rugosa, de genolls pelats, sense ella.

Penso en agafar un taxi, però el preu més les ganes que tinc de tornar-me auster, em frenen. Autobús i tren. Carregat, xop, cansat. Tan maldestre com soc, semblo Mr. Bean. Per fi, per fi, em trobo amb la Mariona, la meva germana, i el Marc, el seu marit, que viuen a Londres. El cel s’aclareix i els pulmons se’m deixen anar en un esbufec que és ja el primer esbufec de la resta de l’any. La panxota embarassada de la Mariona em torna al meu lloc al món, i em quedo embadalit, satèlit, abraçant-la. Els rajos del sol en la seva abraçada. La meva germana gran: tan de dolor acumulat entre els dos, i aquesta complicitat. Soc a casa en la seva abraçada, tant com feia unes hores me n’allunyava en l’abraçada a l’aeroport amb l’altre germana, la Isabel, també prenyada. Elles em deixen anar i em recullen. D’abraçada en abraçada, i l’olor familar de sempre. La partida de billar a tres bandes que portem jugant fa ja prous anys. Cadascun fent-li l’empenta a l’altre, recollint la seva força i duent-la més enllà.

Després, a casa, sopar. Amanida, hamburgueses. Conversa que llisca. El pis de la Mariona, a Wilesdengreen, és una llar, amb els seus deus menors que la guarden. S’ha anat poblant de racons per al Guillem, el nen que ha de venir, com petits auguris. El bressol, els calaixos plens de roba de joguina, bolquers, ninots de pelfa amb noms i cognoms. I el Marc, que ho sap tot de la música, posa un disc i tot s’endreça com en una constel·lació mitològica. M’adormo una mica més tard, al llit inflable que m’han preparat, mentre els tres mirem el primer capítol de Twin Picks, del pack que els vaig regalar el passat Nadal.

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca