La Vanguardia 1 de Novembre 2014
Aquest mes farà quatre anys de les eleccions catalanes del 2010. Quatre anys de decantament de l’esfera pública -electorat, societat civil, intel·lectuals, partits i institucions- cap un consens quasi unànime: el refús de l’statu quo. L’etapa anterior, l’etapa setantavuitesca, va arribar al punt d’estrès amb l’Estatut del 2005, va entrar en decadència amb el referèndum de l’Estatut del ribot del 2006 i va cloure’s amb la sentència del 2010 i la fi del govern Montilla.
L’Estatut del 2005 es va fer necessari perquè l’ambigüitat de la Constitució s’havia anat cristal·litzant cap al centralisme polític i econòmic, i havia deixat la descentralització en la mera administració de serveis. Aquell estatut era ridículament detallat perquè volia defensar l’espai polític de les competències de la Generalitat i incrementar el poder financer i simbòlic de les institucions catalanes. L’Estatut havia de fer de dic. El dic, de fet, era el paradigma de l’etapa autonomista: els partits majoritaris tenien valor si semblaven un dic contra centralisme, i eren rellevants a Madrid si es vestien de dic contra el radicalisme catalanista. Era una etapa resistencialista, decadent. Es construïa, però la prioritat eren els contraforts.
Al 2010 vam passar del resistencialisme a la negació. El gran no. Que l’actitud del Constitucional fos tan semblant a la del PP més descarnat va posar al centre les qüestions que fins aleshores havien quedat als marges: hi ha separació de poders? Hi ha garanties democràtiques? Les decisions econòmiques són discriminatòries per raons d’identitat? El dic, existeix? De quin costat és més eficaç? Als blogs de tendències es parlava de la cultura de la transició, i de sobte els marginals que parlaven de frau van fer-se versemblants. La corrupció n’ha estat la prova i la catarsi.
El temps ha anat negant-ho tot, pas a pas, fins a arribar a un gran no a Espanya. Hi ha qui només diu no a aquesta Espanya i en somia una altra, però cada cop que les institucions centrals han anul·lat els consensos (Estatut, finançament, escola, infraestructures, serveis públics), el no s’ha fet més intens, més global. La impugnació del 9-N ha tocat el moll de l’os: els pactes, o són lliures o no són pactes. Tothom -també a l’estranger- veu en l’actitud centralista el millor fuel per l’independentisme.
Però quan s’obrin els col·legis, l’etapa del gran no haurà acabat. És cert que fa temps que el sobiranisme debat, proposa i imagina un país nou. Però el consens oficial s’ha atrinxerat en el conflicte votar/no votar, en l’estratègia del carregar-se de raons. Falta el sí. Ara les preguntes seran per al Parlament: què esteu disposats a fer i com? I també endins: què estic disposat a fer i com? Com més triguem a respondre més fàcil serà que la degradació de la política espanyola ens arrossegui. Si després d’un gran no, no ve un gran sí queda un gran no-res. Se’n diu nihilisme, desperta el pitjor de cadascú.