Thank you, Mr. Reid

27 de setembre de 2014 0

La Vanguardia 26 de Setembre del 2014

Ha mort Alastar Reid abans que pogués entrevistar-lo. Tenia 88 anys, va néixer a Escòcia, però vivia als Estats Units. Fou poeta, assagista, novelista, professor i traductor de Borges i Neruda a l’anglès. El vaig llegir per primera vegada a l’hemeroteca del New Yorker. Estava preparant un reportatge sobre què han dit els americans de Barcelona durant el segle XX, i vaig trobar dos articles signats per Reid, un de 1961 i l’altre de1963.

Fan estremir perquè s’hi diuen coses que a nosaltres ens ha costat trenta anys de democràcia atrevir-nos a dir obertament i que encara avui cal defensar-les com si fossin revolucionàries. Per començar, que la complexitat de Barcelona no permet esbandir la guerra civil com una guerra només de dretes contra esquerres.

En el primer, de més de trenta pàgines, Reid defensa, un pèl esquemàticament, que hi ha dues històries de Barcelona. Una de llarga, pròspera, convulsa i brillant que comença amb els romans i que té el port com a centre: comerç, cultura, alegria. I una de breu, violenta i tràgica, que comença amb la revolució industrial i acaba el 1939.  Amb excepcions: “Cap al tombant de segle, va aparèixer un moviment general vers la separació d’Espanya, atès que en aquell moment el catalanisme tenia els tres fonaments sòlids per aguantar un moviment seriós: llengua, literatura i cultura pròpies, amb bona salut; un potencial econòmic que fàcilment podia mantenir Catalunya; i un un corrent polític que avançava en una direcció nova i independent.”  Després d’analitzar el fracàs de Companys  afirma que el moviment ‘va ser esberlat pels odis i les friccions internes, cosa que fa de la breu història de l’estat català una tragèdia dins d’una altra tragèdia.”

L’article descriu els escriptors en català com “adoradors del sol a Sibèria” i els catalans com a ‘castrats’ pel règim, totalment enfocats a la seva supervivència, incapaços de parlar de política perquè és un luxe que no es poden permetre. Explica l’emergència de l’anarquisme com la reacció natural d’un poble que desconfia de l’Estat i descriu admirablement la taxonomia dels moviments populars de les zones industrials, mentre cita empresaris que preferirien abans una confederació Europea que una Espanya eterna. Sempre igual, Sísif.

L’article del 63 ja parla del milagro español, se’n riu de Fraga, i augura la durabilitat del franquisme després la reforma del 1959. Conclou que els barcelonins, a falta de política, han estat abocats al turisme com a forma de prostitució. Es nota que Reid ens veia com una causa perduda i que li dolia veure com ens estàvem folkloritzant i abandonant al buit sense ambició política.

Fa uns mesos vaig aconseguir la seva adreça postal, i vaig prometre’m que quan disposés d’uns dies lliures aniria a entrevistar-lo per saber com ens veu ara. No hi he estat a temps. La veritat és que també volia donar-li les gràcies per guardar-nos la memòria en els anys en què no s’hi guanyava res fent-ho.

Etiquetes

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca