(publicat a El Periódico el 27 de setembre del 2016. Enllaç.)
En condicions normals, jo també em sumaria a l’orfeó de periodistes nord-americans que, des de dilluns a la nit cap a la meitat del debat, afirmen que Hillary Clinton va deixar en evidència Donald Trump. Ella, presidencial; ell, un pobre home. En condicions normals, en tindria prou d’explicar que ella va prendre el control de l’escena i que ell era incapaç d’aguantar un fil argumental durant més de 20 segons. I que aquest fet és en certa manera una sorpresa, si ho comparem amb els debats de les primàries, en què, rodejat de fins a una quinzena de contrincants, The Donald era capaç de ser el centre d’atenció i ficar-se el públic a la butxaca.
També podria assenyalar que, a diferència d’aquells debats, aquest cop, tractant-se d’una conversa cara a cara d’una hora i mitja, li calia concretar les propostes, desenvolupar un discurs coherent durant tres quarts d’hora. En aquest nou escenari, va ser incapaç d’estar a l’altura de les circumstàncies perquè està acostumat a viure de renda, de fer el pinxo abusananos i de frases demagògiques i populistes sense cap contingut real.
Podria dibuixar, si les condicions fossin les normals, un contrast clar amb la candidata Clinton, que va saber transmetre una barreja de la condescendència presidencial de la ‘Commander in Chief’, de la seriositat professional pròpia de qui té el país al cap, i de l’actitud de nena ‘empollona’ que les dones semblen forçades a posar en primer pla per demostrar que són tan vàlides com els homes, fins i tot si es tracta d’un pobre home, xaró i ‘xulopiscines’ com Trump.
Trump havia de demostrar que tenia pasta de president, i no només de ‘troll’ hilarant; li calia apaivagar les pors dels indecisos –molt més nombrosos que en condicions normals–, que temen que sigui un boig, narcisista i ignorant, corrent pel món amb els codis de llançament nuclear sota el braç. Si aquest era l’objectiu –com ens havien dit durant tota la setmana els periodistes, expolítics i tertulians dels mitjans nord-americans–, Trump va fracassar, i Clinton va guanyar, de llarg. En condicions normals, ella va sortir-ne com la més llesta, la més sàvia, la més poderosa, i ell, com un pobre home, enrabiat, i fàcil de provocar.
Però aquestes no són unes eleccions normals. L’èxit de Trump s’aguanta sobre l’existència d’una pobra gent, enrabiada, a la qual se li ha esgotat la paciència; gent que no només n’està fins al capdamunt de l’’establishment’ de Washington, que no només està farta que els tractin d’ignorants mentre se’ls degraden les comunitats o se’ls mor la indústria o se’ls desfà l’hegemonia cultural i ètnica o se’ls posa en qüestió la família i la moral; a més, han acabat tornant-se impermeables a les virtuts de tot el que Clinton representa. En aquestes condicions anormals, la victòria intel·lectual i simbòlica dels seus adversaris els dóna la raó. Són els perdedors i han de fotre un cop de puny sobre la taula, un cop de puny contra tot el que sembla normal.
És possible que la indiscutible victòria de Clinton tingui un impacte electoral pràcticament nul.