Resposta a l’article publicat per Bernat Dedéu, en resposta a un article meu anterior.
Aquí podeu llegir l’article del Bernat Dedéu
I aquí el meu al qual ell respon.
Estimat Bernat,
Dues qüestions preliminars. Una: collons, quin article més llarg. Dos: gràcies per llegir el meu article tan amatentment. No sabia ben bé si respondre’l en format comentari de text, o fer un text de nou, i sant Tornem-hi. Serà aiguabarreig.
En primer lloc, explicitaré la raó per la qual vaig fer l’article, que no vaig escriure aleshores per amor a la brevetat, i perquè penso que els lectors de ElSingular deuen rebre en els seus correus tota mena de butlletins de diverses associacions, fundacions, partits i altres musculacions polítiques del país, i per tant, quan deia que l’aital múscul s’havia posat a treballar, gairebé tots sabrien del què els parlava. El viratge d’una part del múscul cívic i polític del país (fixa’t que no vaig dir pas que fos “la gent” o el “poble català”, més aviat vaig deixar clar que les masses es treuen els mocs avorrides davant d’aquestes enrampades) cap a posicions de defensa del text és una evidència. Potser el cas més evident és el d’Òmnium Cultural, que si bé no és el paradigma de la centralitat, sí que funciona com a cofre dels ossos dels nostres avis. Òmnium ha passat d’inhibir-se, o de muntar actes que proposaven noves sortides just després de l’aprovació de l’estatut, és a dir, amb una acceptació més que implícita de la seva inutilitat, a encapaçalar una campanya d’agitació en favor del text. El mateix es pot dir d’ERC, amb el seu no enrogallat, que ara és un sometent en tota regla. Però bé no cometré la vulgaritat d’elevar el cas a categoria, és evident que en el meu article jo defensava l’existència d’un cert estat d’ànim general en aquells que s’interessen per la política. Una mena d’estupefacció -falsa sorpresa- davant de l’espectacle del Tribunal Constitucional. Aquesta inferència la faig des d’una premissa sociològica -si vols un axioma- que sempre he pensat que vertebra la política catalana i que -al meu entendre- és la raó de l’èxit del President Pujol: la por a la trencadissa ha dut a l’exaltació del consens. Com saps, és ben posmodern això, però no parlo de la “comunitat ideal de comunicació” ni de la “intersecció de les esferes”. Parlo de l’amor a l’entesa per por a la confrontació. Hi ha extrems, és evident, però al cos central de Catalunya li agrada l’avançar plegats, i mantenir les intencions finals un punt ambigües, un punt ocultes.
El de l’estatut va ser un procés complex, i no fujo d’estudi. Crec que tens raó quan dius que hi havia intencions ben contingens -de manteniment del poder- que van convocar els arguments de la necessitat patriòtica i que el tal Sabater va saber embolicar la troca amb molt de peu esquerre. I totes les batalles de les quals parles, trobo ben just de recordar-les: jo mateix ho he fet en d’altres articles. Ara i també quan el procés era al punt d’ebullició. Però és fals que no fos un text necessari, o que “la gent” no el trobés necessari, o que la gent de CiU no ho trobés necessari, o que els Socialistes només ho veiéssin com una manera d’apujar-se cap a Palau. No. L’estatut sorgeix de necessitats polítiques crematístiques, tant com d’una preocupació política, jurídica i popular gens vulgar.
Anem a pams, també: L’embolic de l’Estatut té força orígens en la situació política de finals del Pujolisme. Cal recordar que Aznar governava amb mà de ferro i majoria absoluta. Que els traspassos de competències pactats amb en Pujol a canvi del suport en la investidura van ser executats amb inusitada rapidesa -gran encert d’Aznar- i que el darrer any i mig de legislatura, Aznar va deixar de posar-se al telèfon quan Pujol trucava, i va començar l’autèntica ofensiva anti-catalanista. L’ofec era evident, fins i tot pels detractors de Pujol. Grans figures del PP, com Manolo Milián Mestre, s’allunyaven del partit, veient com anaven les coses. La immigració estava en el seu punt àlgid de creixement, i la Generalitat i el país veia cruixir les seves costures. S’havia instal·lat en l’imaginari catalanista la sensació que calia canviar de model. L’estira i arronsa de les minories parlamentàries ja no era suficient: al país li calia més nervi, un avenç estructural. Era l’època de la normalització de l’independentisme i del creixement d’Esquerra Republicana. Ningú no donava un duro per Artur Mas, i tothom es repartia l’herència de Pujol -una simple túnica de més d’un milió de vots- en una partida de daus, que després han lamentat. En aquell moment van passar dues coses molt significatives: primera, Maragall va decidir que calia disputar-li a CDC l’espai catalanista apujant el llistó, i va proposar la reforma de l’estatut. No l’elaboració d’un nou estatut, sinó la reforma del vell estatut del 79. De fet, en una comissió parlamentària sobre l’augment de l’autogovern, el PSC, ERC i IC-V van pactar un programa comú que després fou la base del pacte del Tinell. Cosa que fa anys que dic, i que demostra que ni equidistàncies ni polles: el pacte estratègic ja estava fet. Segona cosa: l’entorn d’Artur Mas planteja la necessitat de fer un pas més en l’autogovern. I potenciar la bilateralitat. Acabar amb el cafè per tots. I és Artur Mas qui proposa “un nou estatut”. No una reforma. Bé, per ser justos, diré que ERC feia temps que ho demanava, concretament des de 1979. Tu ja m’entens. El Mas fa una conferència -no em facis buscar la data- i explica que no cal només una reforma: cal un canvi de model. En aquella època jo vivia a Lisboa, i feia de corresponsal per l’Avui i Catalunya Ràdio. El President Pujol va fer una visita oficial i em va tocar cobrir-la. A la roda de premsa, els periodistes catalans li van preguntar per la proposta de Mas. Pujo va dir que no sabia si a Madrid ho acceptarien, que calia anar amb compte a l’hora de generar expectatives que poden generar frustració, però que, atès l’estat de les coses, fer un estatut consensuat a Catalunya era l’única manera d’obtenir resposta a Madrid, que encara que fos per dir-nos que no, al menys tindriem una resposta que ensenyar a la gent, i dir-los: bé, i ara cap a on anem? L’endemà, recordo que jo vaig fer una crònica sobre aquesta necessitat d’obligar Madrid a aclarir les coses. El Periódico va titular: “Pujol desautoritza Mas sobre el Nou Estatut”. Les coses, com són, no?
Bé. El creixement d’ERC, la nova generació a CiU i la seva crisi de votants, i la assumpció de part del PSOE que hi ha al PSC de les tesis pujolistes, fa evident que a la Catalunya emeregent d’aleshores no li semblava mala idea expolorar noves vies d’autogovern. No sé si fer un Estatut era el que exactament reclamava la gent, però una nova via sí. I l’estatut era la via adequada. A més, se li sumava una qüestió jurídica important. El Consell Consultiu de la Generalitat, els advocats el Parlament i del Govern i els successius governs de Pujol van constatar que sovint això de les competències i això del finançament era can pixa. Es passava del “tot el que no és prohibit és permès” al “tot el que no és permès és prohibit” segons l’aritmètica parlamentària, i la Roca, és a dir, el grup de funcionaris històrics de Madrid, els que ostenten el poder real, feien i fan tot el possible per buidar de contingut tot traspàs, i de fer-se seus els territoris d’ambigüitat de les normes. Nombroses sentències del Tribunal Constitucional donaven la raó a la Generalitat en disputes competencials -com amb les beques universitàries, per exemple- però mai es complien. Hi havia situacions aburdes que multiplicaven per dos o per tres les burocràcies i els funcionaris havien aconseguit fer de l’autonomia un problema de praxi importantíssim. La fuga de capital a Madrid era ja un fet. Hi havia la necessitat jurídica d’aclarir les competències, de deixar de fer la cosa del “ja ho trobarem” tan pròpia de la transició, i passar a l’estat de comptes real. Per això l’estatut és tan llarg. Perquè no es limita a anunciar una competència, també enuncia cadascuna de les aplicacions que implica. És evident que el text està fet sobre els expedients dels governs dels 90, i per això la gent de CiU -i la del PSC local- s’ho van poder fer seu de seguida. L’elaboració d’aquest extens catàleg va provocar dues coses. Una: que calgués consultar als afectats i especialistes en cada cosa constantment i consensuar-hi la proposta. I dues: aclarir i ampliar els àmbits de competències per aconseguir una administració amb sentit comú. Gran feina. A això se li suma la creació de tipus jurídics sobre l’exclusivitat, la competència compartida i d’altres escolastismes del catalanisme democràtic.
El resultat del 30 de setembre agradava a ERC, perquè era més que el que havíen pactat anys abans amb el PSC. Agradava a CiU, sobretot a CDC, perquè estava construït sobre el seu primer informe, i sobre la seva experiència de govern. Agradava a IC, perquè havien aconseguit entrar-hi algunes falques. I agradava al PSC de Maragall, per convicció catalanista, perquè instaurava una bilateralitat pseudofederal, i perquè els 2 anys de govern havien mostrat amb cruesa les dificultat abans esmentades i les de finançament, que són l’hòstia. Però no agradava i no agrada al PSC de Montilla. Les corredisses d’aquelles nits, el vol de ganivets, etc, van ser l’avantsala de l’ajustament de comptes entre Montilla i Maragall. Montilla l’endemà del 30 de setembre no és que mostrés reticències, com tu dius, és que va presentarr-se en una entrevista a El País -nada menos- com a garantia de la seva retallada. Les 62 esmes que el PSC havia retirat de la negociació amb CiU. Aquestes eren les que Montilla va prometre de mantenir. Que si mires el recurs del defensor del poble al TC, moltes són coincidents. Res de Montilla defensor del text. Res de res. La posició oficial de Montilla avui -avui- és acatar la decisió del TC. Sense més. Una altra cosa és la retòrica, i que hagi vist els comptes de la Generalitat i que ara vulgui fer el Peix al Cove, i això que tu dius dels articles, ok, defensa el seu àmbit de poder, sempre ho ha fet: però en el text i els trossos rellevant del mateix no hi creu ni hi creurà. Ni el paper de la llengua, ni els drets històrics, ni l’exclusivitat competencial ni la bilateralitat forçada per llei. Res de res. No fotis, tu.
No entraré en el paper del Mas a Madrid, perquè ho he escrit manta vegades. Crec que Mas va salvar el que el govern de la Generalitat no va saber salvar. Crec que va apujar un llistó que ERC havia abaixat. Crec que va obtenir a canvi un acord que no és correcte: “qui guanyi les eleccions, governa”, li va fer prometre a en Sabater. Error. Això era cosa d’ell aconseguir-ho. Però l’acord respectava l’essencial del canvi de model. Per la part baixa, d’acord, però li va colar el canvi de paradigma que ell i el seu equip havien impulsat 5 anys abans, i que tots els partits de Catalunya menys el PP havien assumit i convertit en un estatut. Això la gent no ho entén, però va ser així, i n’h iha prou de mirar els papers. Jo en aquella època estava fent un llibre per encàrrec sobre el tripartit i etc i em vaig entrevistar amb tothom i vaig submergir-me en les hemeroteques. El llibre mai no va ser publicat, però de la feina de sis mesos en vaig treure una fotografia impagable.
Per tant -que no em vull allargar més avui- l’estatut ara és un text fruit d’un consens molt costós a nivell polític i social. Pel qual vam pagar un preu molt alt. Com toca quan es parla d’un text constitucional que vol imprimir un canvi de paradigma en un poble com el nostre. Que aconsegueix posar d’acord federalistes i nacionalistes clàssics. Havia de ser així. I, molt bé, no es va fer bé. Però jo sóc dels que pensa que és el millor text jurídic constitucional que hem parit en 150 anys. El text és una merda, molt bé, una merda extensa i mal redactada, molt bé, però no és un cant de sirenes fictici, ni és una apel·lació al romanticisme: és enginyeria política i jurídica, objectius clars i les armes alçades. Quants som, per a què servim. I constitucional. Els nervis a Madrid, la batalla al TC, ve d’aquí. És el primer cop que plantegem un text que pot fer mal, que ens coneixem les forces i les carències.
Per això dic que “el múscul polític i cívic del país” ha ungit l’estatut d’una nova significació. I que hi ha una certa unitat. Que ara tot pengi de la decisió d’un tribunal corromput, que sembla que hagi copiat el codi procedimental del govern dels 30 tirans d’Atenes, o de la constitució democràtica posterior -la que condemnà Sòcrates- és inadmissible per tota aquesta gent que s’ha passat anys bregant amb tota mena d’experts, de voluntaris o de freaks. Perquè jo que freqüento aquestes zones musculars de diversos partits, que llegeixo els seus butlletins, vaig a les seves tertúlies i parlo amb els seus representants, puc dir qua la diagnosi és la mateixa. Caldrà trobar la manera d’articular-ho: la política és la política. Però el consens i el que ha costat són sagrats a Catalunya. La gent sap quina mena de poble o pobles som, i el perill que hi ha. Què vol dir que hi ha un límit quan una societat com la nostra arriba a aquesta mena d’acords -abstenció inclosa- ? I penso que per primer cop en deu anys, es donen les condicions per a defensar tots -que no vol dir plegats: recorda la divisió del treball- un text que no desperta il·lusió, però que és necessari i que, sobretot, ha guanyat un referèndum. La resta, per aquest múscul polític i cívic, avui ja és menor. En aquella batalla s’hi reconeixen, en alguns racons del text també. És el seu estatut, i Montilla el seu president. Les coses són així, i a la merda la poètica.
Perdona el text desendreçat i inexacte. Avui no tinc temps per a més. Parlem aviat. I ens veiem a casa teva en unes setmanes, amic.
Jordi.