TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu país d’emigració, sigui un estranger que ha decidit aprendre català, o qualsevol altre cas. La quantitat de gent de cada grup és irrellevant.. Com menys gent hi hagi a Perpinyà o a l’Alguer que vol veure el món en català, més important és que els catalans del Principat li fem arribar exactament això i l’ajudem a créixer. És el nostre mercat, és la nostra zona d’influència i és la nostra gent.
Avui dia, TV3 pressuposa que l’espectador entén el català i el castellà; és a dir, és una televisió per a l’autonomia espanyola de Catalunya, els ciutadans de la qual tenen el deure constitucional de saber espanyol. És una televisió autonòmica i no nacional. És la televisió de la Generalitat. Hi ha una gran diferència.
Tot això es veu sense gaires problemes en la presència naturalitzada del castellà a TV3, en els entrevistats de l’star system espanyol, en l’ús habitual d’experts castellanoparlants, en els subtítols en castellà dels nous influencers fitxats per la plataforma EVA de la CCMA, i en les sèries bilingües coproduïdes per Televisió de Catalunya. Molts d’aquests fets són fruit de la mandra. Però has de veure necessari canviar-ho i molts periodistes de la Corpo no ho veuen necessari, sobretot entre les noves generacions. Ningú els ho ha exigit o explicat, i s’han contaminat de la deixadesa general. És indigne que la direcció no hi faci res, etcètera.
Des del 2017, tot això ha anat a pitjor, malgrat que ve d’abans. Això que Ricard Ustrell va anomenar espanyolització i que Jordi Évole va celebrar amb un somriure sorneguer, comença amb la paraula “despolitització.” Calia despolititzar la televisió, cosa que hauria de ser suficient per entendre que l’absència de política és l’anorreament de la llibertat dels catalans.
Tot plegat ha anat empitjorant perquè tevetrés ha triat el camí de menys resistència a qui més violència li podia fer —Espanya i els seus jutjats, els seus periodistes, etc—. És un acte reflex que imita el que han fet els polítics. Les coses que caldria que fes tevetrés, també per esdevenir indispensable per a viure amb un mínim de plenitud política i social a Bellvitge o al barri que sigui, són coses que la farien entrar permanentment en conflicte amb el periodisme i el sistema policíac i judicial espanyol. Perquè el conflicte existeix. Si tevetrés fes per evidenciar-lo, seria un dels fronts calents del país, i a Catalunya, especialment des de la rendició del 2017, ningú vol ser un front calent.
Aquest és un principi general de la política catalana que s’estén pertot. Davant de qualsevol afer, els responsables trien sempre el camí que ofereix menys resistència. El problema d’això, a banda de no fer mai res gran, ni bell, ni veritable per aquesta via, és que el camí de menys resistència sempre és el que t’espanyolitza i mai no és el que convé al país. Si respons honestament a la pregunta “què necessitem?”, la resposta sempre és una cosa que fa fricció amb el poder espanyol, en un sector o altre. Per això, quan sempre tries per sistema l’altre camí, l’anomenat “mentrestant”, sempre acabes governant malament.
En tot això, el cas Évole és un símptoma, si bé trist. Dos dels periodistes amb més presència del país parlen d’espanyolització a tevetrés i, en comptes de parlar d’això, del conflicte de fons, ja fa una setmana que parlem de com pateix Évole pels tuits que el Miquel Bonet i jo mateix, entre d’altres, li vam dedicar en resposta al to fatxenda amb què parlava d’espanyolitzar tevetrés. Ell sosté que l’hem manipulat perquè no vam posar el tall sencer de la seva explicació, però l’explicació és pitjor que la frase, i això és el que ell no pot veure perquè no hi ha cap espai en què se li pugui explicar o confrontar-lo.
Fins a cert punt, això és secundari, però. Importa que Évole és una persona amb molt de poder mediàtic a Catalunya que realment se sent víctima. Com pot ser? Ell ha parlat a tevetrés en prime-time el dissabte a la nit, al Matí de Catalunya Ràdio en prime-time el dilluns, i en la pàgina més influent de La Vanguardia al cap d’una setmana de la polèmica. D’alguna manera obliqua, jo l’entenc.
Évole té un problema de reconciliació entre les seves idees i el lloc que ocupa en l’imaginari del seu país. Com millor li ha anat professionalment a Espanya, més animadversió ha aixecat a casa seva. Ha de ser una merda, ja ho entenc. Però és normal: l’èxit d’una visió del món espanyola significa la destrucció i corrupció d’un món que aguanta el sentit polític i la sensibilitat del nostre país. Potser no ho veu, potser li sembla poca cosa, però és l’explicació del menyspreu que rep. Pot escoltar-la o no. Sentir-se espanyol a Catalunya té molts beneficis de poder, com es veu en la mateixa asimetria d’aquesta conversa, però també té un cost: el desarrelament i l’absència d’elogi al cor del país on has nascut, crescut i on t’has format professionalment.
Ser espanyol a Catalunya és esgotador. Des del cartell explicatiu del castell que has anat a visitar amb els teus fills aquest cap de setmana, fins a l’edifici més bonic d’abans de la Guerra Civil a Barcelona, passant per la literatura que millor explica qui som i per què, o la biografia del músic més accessible a la teva sensibilitat afinada amb el paisatge, cada cosa assenyala que el teu desig d’espanyolització és el desig de destrucció de tot això. Si li sumes que el prestigi de les teves idees s’aguanta sobre els mitjans de comunicació, la policia, els jutges i els poders reals de l’Estat, aleshores ha de ser totalment impossible viure amb naturalitat, que vol dir amb innocència i pagant el preu alhora, el teu desig identitari.
L’alternativa és catalanitzar-te políticament, però això implica entrar en conflicte amb tot el que pots guanyar perseguint l’altre desig. I si els polítics que tenen l’encàrrec de fer-ho, tampoc ho fan, mentre cobren i mantenen intacte el seu sentiment de pertinença i de superioritat moral, per què tu hauries de fer aquest esforç? Aquesta pregunta avui només es pot respondre dient: per evitar fer el ridícul davant de tothom com l’ha fet aquest dissabte el Jordi Évole, a qui els seus pares devien posar Jordi de nom amb una altra esperança al cor. Però qui no ha vist la innocència de totes aquelles esperances destruïda per la insistència a fer veure que no hi ha cap conflicte?