21 · 01 · 2012
(article publicat a Tendències de La Vanguardia del dissabte 21 de gener del 2012)
Matt Taibbi és un periodista càustic i maleducat que escriu sobre política i economia a la revista americana Rolling Stone. Llegir els seus articles és com afegir una cullerada de laxant al cafè matinal. És molt d’esquerres, i no desaprofita cap oportunitat per denunciar la connivència dels dos grans partits nord-americans. Aquesta setmana mateix ha publicat la llista de donants de les campanyes de Romney, Obama i Bush sota el títol: ‘Els millors polítics que els diners poden comprar’. És un gran demagog, però amb una característica fantàstica: es documenta obsessivament. Un cop té les dades a lloc, i el seu relat incendiari a punt, aleshores farceix els textos dels insults i les paraulotes més originals i divertits que es poden llegir a la premsa nord-americana.
El 2009 va publicar un article sobre Goldman Sachs que el va situar al centre de l’escena. La frase cèlebre: ‘el banc d’inversió més poderós del planeta és un immens calamar vampir, adherit a la cara de la humanitat, que succiona despiatadament qualsevol cosa que faci olor de diners.’ Més enllà de la retòrica anti Wall Street, Taibbi va trobar un punt dolç en els successius rescats del govern als bancs fallits. Tan se val que siguis conservador, liberal o progressista, la pornogràfica quantitat de calé públic que s’ha destinat a sanejar entitats financeres corruptes que sabien que s’arriscaven massa amb la compra-venda d’actius plens de merda tòxica (i que van mentir als seus clients per entaforar-los-els, mentre hi apostaven en contra) no hi ha manera de justificar-la per enlloc. Ni tan sols des del pragmatisme: on és el crèdit que havia de fluir? L’intervencionisme estatal i el corporativisme financer anant junts als prostíbuls de luxe dels paradissos fiscals. Taibbi ha reconstruït la infame història d’aquests rescats; ha denunciat el paper que les regulacions existents juguen en propiciar les bombolles i llurs explosions, i les corruptel·les dels polítics americans a l’hora de negociar amb els lobbies econòmics, industrials i sindicals –la mala llet contra la reforma sanitària d’Obama és de matrícula.
Tot això es va convertir en un llibre l’any 2010 titulat Griftopia, que el meu amic Pablo Bustinduy acaba de traduïr a l’espanyol com Cleptopía. La tesi és que el sistema polític i econòmic nord-americà blinda l’estafa permanent de les elits ben connectades. La retòrica de lluita de classes i la narrativa de fons em semblen un error, però tothom té ideologia, i la seva té la virtud de no ser ambigua i de deixar-te pensar per tu mateix, sense manipular-te, a través d’una prosa poderosa i d’un tsunami de dades i investigacions d’altíssima utilitat. La traducció és ja un èxit de vendes –primera edició esgotada en pocs dies– i excita l’espai polític desconcertat, deprimit i amb ganes de brega que orbita al voltant del 15-M. En la denúncia de la corrupció tan Taibbi com el 15-M troben el seu pols, en la narrativa ideològica, per mi, el seu buit.
Pensant en Coses vistes, La Vanguardia
2 han dit
18 · 01 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 14 de gener del 2012)
El passat 10 de gener el conseller Andreu Mas-Colell va publicar una carta a The New York Times en resposta a un reportatge aparegut en la portada del mateix diari el dia 31 de desembre. El reportatge signat per Suzanne Daley se centrava en la tesi que defensa el govern d’alts funcionaris que lidera Rajoy segons la qual el mal estat de les finances públiques espanyoles es deu al descontrol autonòmic, i es feia ressò de la solució recentralitzadora que el tàndem ministerial Montoro-de Guindos té en ment. Mas-Colell responia que, en realitat, la major part del dèficit correspon a l’administració central, que és, a més a més, la que ha tingut i manté el poder de jugar amb els impostos i la despesa. I davant la temptació recentralitzadora, afegia: “Al contrari, la situació demana d’un esforç conjunt dels governs central i regional per aconseguir la consolidació fiscal.”
Aquesta afirmació és coherent amb el vot favorable de CIU a les mesures econòmiques del PP de dimecres passat. L’estratègia del Govern català és doncs oferir una col·laboració que en termes estrictament aritmètics el govern espanyol amb majoria absoluta no necessita. El valor simbòlic d’aquest vot és molt difícil de quantificar. Que Mariano Rajoy hagi acceptat que l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) pugui finançar el deute autonòmic i que el control pressupostari previ que vol imposar a les comunitats autònomes i els ajuntaments sigui menys intervencionista i lesiu amb l’autogovern del que es temia, indica que el gest simbòlic té un cert efecte. També indica que no s’està discutint la solució al problema estructural, s’està discutint la dosi d’oxigen financer que cal donar al malalt per mantenir-lo ni que sigui en coma. S’està discutint com s’ho farà el conseller Mas-Colell per pagar mes a mes els sous dels funcionaris.
A canvi d’això CIU ofereix l’única carta que té: el valor simbòlic dels seus vots a Madrid. És evident que amb aquest valor no n’hi ha prou per aconseguir el pacte fiscal ni per frenar la recentralització. La debilitat del Govern és immensa, no només perquè no té marge per fer les polítiques fiscals i d’inversió que li permetrien aprofitar les potencialitats de creixement del país, sinó perquè a banda de pidolar els diners a la majoria popular de Madrid, ha de pactar com gastar-los amb la minoria popular de Barcelona. I per saber quin model econòmic i cultural defensa el PP només cal mirar el País Valencià. Immediatament, convé una majoria diferent al Parlament, ni que sigui per tenir marge de maniobra.
A mig termini l’única fortalesa que té el Govern és la gent: els seus votants i tots els catalans sense lligams psicològics amb Espanya. El Govern tindrà poder negociador només si hi ha un pla creïble per a la secessió. ¿Com construir la majoria social i parlamentària sense que el Govern central tanqui l’aixeta del tot i el país es col·lapsi? El vot de dimecres no és la resposta encara.
Pensant en La Vanguardia, Política
2 han dit
07 · 01 · 2012
(publicat a La Vanguardia del dissabte 7 de gener del 2012)
A primer cop d’ull sembla impossible que els nens s’empassin tota la parafernàlia del Nadal. (Advertència: si estàs llegint aquest article, i l’estàs entenent, i tens menys de 8 anys, demana-li al teu pare o la teva mare que el llegeixin primer. Si te’l censuren, i entens la paraula censura, confessa’ls la veritat: ja ho saps tot). El tió presenta clars problemes logístics: distreure els nens mentre es fa el joc de mans, el bony sota la manta quan comença el ritual de donar cops –cosa que indica que els cops i les cançons són en realitat innecessaris– i sobretot el tió mateix, un tros de fusta impertèrrit amb una cara pintada que curiosament només menja quan ningú no el mira, i amb uns sospitosos hàbits de deposició que només es donen un cop l’any, en públic i sota una intensa i violenta pressió social.
Els Reis també tenen problemes de credibilitat. El més evident és que les barbes i els vestits siguin disfresses, tot i que, per sort, l’afluència d’immigració africana gairebé ha solucionat el vell problema del betum del rei Baltasar. Molt més difícil de dissimular són les diferències flagrants entre els reis del telenotícies i els de la resta de cavalcades; i sobretot que mai no semblin disposats a mostrar la seva màgia en públic. A més: ¿és que els nens no s’adonen de l’espectacular increment del trànsit d’adults que van carregats de bosses plenes de paquets sospitosament embolicats com si fossin regals de Reis?
No, clar. ¿Per què haurien de desconfiar dels seus pares? La majoria de pares no només son els guardians de la frontera entre el real (la febre) i l’irreal (un malson), també són uns grans propagandistes de la importància de dir sempre la veritat. ¿Mentir tan descaradament? Impossible. Si a la credibilitat dels pares se li suma la conspiració general, l’escepticisme queda totalment sepultat. Des de l’alcalde de la ciutat fins al germà gran passant pels mestres, totes les figures d’autoritat hi estan implicades. Ateus, creients i infidels, tots fan la seva part en l’espectacle. Això ho fa bell, però alhora terrible.
De totes les hipòtesis que defensen que la realitat no és com ens pensem, la més terrorífica de totes seria que finalment totes les teves percepcions i seguretats fossin el resultat d’una gran conspiració de les persones que més estimes per fer-te creure en coses que tu sospites que no existeixen. Que una ficció, que una ideologia, que una tradició et fessin veure coses que no hi són, i obviar els buits que són davant dels nassos. Els Reis i el Tió i Sant Nicolau són la prova que una conspiració d’aquestes dimensions és possible.
Potser és un consol que a mida que creixes la farsa sigui insostenible. I que després els pares t’hi incloguin i t’eduquin en el subtil art d’enganyar els nens més petits que tu segurament és de gran utilitat social. Però res no t’estalvia la lliçó fonamental de Ses Majestats: tot podria ser mentida.
Pensant en La Vanguardia
Algú ha dit què pensa
01 · 01 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 31 de desembre del 2011 i el diumenge 1 de gener del 2012)
Fins i tot Rajoy va ser registrador de la propietat, el més jove d’espanya. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría és advocada de l’estat, com el titular d’agricultura, Arias Cañete; Ana Pastor és funcionària de carrera del Cos de Salut Pública i Administració Sanitària; José Ignacio Wert, el ministre de Cultura, va quedar el número u a les oposicions del 1973 a la plantilla de Titulats Superiors de RTVE.
És una constant: la majoria de membres del nou govern de Mariano Rajoy van guanyar dificilíssimes oposicions sent molt joves, i han desenvolupat una carrera professional sempre al servei de l’estat, ja sigui fent de polítics, quan guanyen unes eleccions, o de buròcrates, quan les perden o abans de la política. La seva xarxa de seguretat i la seva ambició és l’estat. La seva fortalesa i pervivència és l’estat. Ells són l’estat.
El ministre d’indústria, José Maria Soria, és tècnic comercial i economista de l’estat, exactament igual que el seu col·lega al ministeri d’economia, Luis de Guindos. El ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro, és catedràtic d’universitat pública; fins i tot Gallardón és membre de la carrera fiscal en excedència. Fernández Díaz, el ministre català de l’interior, va guanyar l’oposició al cos d’inspectors Superiors de Treball i Seguretat Social de l’estat als anys 70. El d’exteriors, GarcíaMargallo, va ingressar el 1968 al cos d’inspectors de Finances de l’estat. I el ministre de Defensa, Pedro Morenés, és fill del vescomte d’alesón, i nét dels comtes d’asalto, grans d’espanya, que si bé no és com ser alt funcionari, suggereix una estreta relació amb l’estat transmesa generacionalment.
Aquesta passió pel funcionariat no deixa de ser sorprenent per a un partit de dretes, al qual se li hauria de suposar un cert esperit antiestatal. Seria normal, sempre que Espanya fos un país normal. Però a Espanya la dreta és estatista. Sempre ho ha estat. I per això el creixement de l’estat és irrefrenable: no hi ha contrapesos. España és l’estat, i poc més. I és així que per assegurar el seu futur com a individus i com a espècie els ministres tenen la fe posada en l’estat.
Passa el mateix amb la majoria de nomenaments de la segona fila: Ángel Yuste, director general d’institucions Penitenciàries, és jurista del Cos Tècnic d’institucions Penitenciàries; Tomás Burgos, secretari d’estat de la Seguretat Social, va ser procurador general de les Corts de Castella i Lleó. Ignacio Cosidó, nou director general de la policia, es va formar al ministeri de Defensa, al Ceseden. El nou número dos d’interior serà Ignacio Ulloa, lletrat del Tribunal Constitucional; el nou secretari d’estat de Telecomunicacions serà Víctor Calvo-sotelo, fill de l’expresident Leopoldo, i etc.
Aquesta fe en l’estat ho condiciona tot: la justícia, la política, l’economia, el futbol. El gran engranatge espanyol és l’alternança entre funcionaris estatistes i jacobins. Instruments de la uniformitat espiritual o de la igualtat material.
Pensant en La Vanguardia, Política
Ningú no s'ha pronunciat encara
24 · 12 · 2011
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 24 de desembre del 2011)
Una de les primeres coses que vaig fer quan vaig traslladar-me del sud de Harlem al sud de Williamsburg va ser apuntar-me a la piscina pública que hi ha a la cantonada de Bedford amb Metropolitan (75 dòlars l’any). L’edifici és de 1922, de maons granats i planta rectangular, però amb un aire clarament neoclàssic, amb motius de temple grec, igual que la resta d’obres de l’arquitecte Henry Bacon –com el Lincoln Memorial de Washington D.C.–. D’inici acollia una mena de banys públics noucentistes per al foment de la higiene i la salut, però al cap de no-res el van convertir en un centre recreatiu.
Avui l’edifici fa més o menys de frontera entre les tres grans comunitats que comparteixen el barri. Al nord de la piscina hi viuen, hi beuen i hi mengen orgànic els hipsters: joves crescuts els anys de les bombolles del crèdit, entregats a les seves vocacions i a l’autorrealització personal, descuidadíssimament ben vestits, guapos, alts i sensibles, amb una passió desmesurada per escoltar bandes que encara no existeixen, recuperar el bon gust de les coses fetes a mà i a l’antiga, i plànyer-se pel suïcidi tan prematur de David Foster Wallace. Aquests dies compren a les botiguetes del barri la roba i les joguines per adults que es vendran a les botiguetes del Born l’any que ve. I van a la piscina a fer ioga.
Al sud i a l’est de la piscina, los sures: dominicans i portorriquenys que regenten delis, barberies, i empreses de xofers. I fan el mateniment de les cases. Quan són joves, ells estan musculats, van afaitats i duen gomina per amansir els rínxols, i elles van cenyides, repintades i escotades. Quan són vells, ells s’afofen i passen la tarda al deli veient el beisbol i callant, i elles es passegen amb posat matriarcal. A la piscina hi van a fer peses.
Més al sud hi viuen cinquanta mil jueus hasídics, la majoria satmar. L’hasidisme és una branca del judaisme ortodox apareguda a Lituània el segle XVIII que promou la joia a través del misticisme. Els satmar en són una derivació ultratradicionalista i antisionista fundada per un rabí hongarès supervivent de l’holocaust. Ells amb els barrets com làmpades, els abrics negres i les patilles llargues; elles amb les faldilles per sota del genoll, les camises cordades fins al cap de munt, les perruques sobre els caps rapats i l’índex de natalitat més alt dels Estats Units, 8 per dona. Avui, que és el quart dia del Hannukà, la festa que marca la derrota dels Salèucides, imperialistes hel·lens que havien prohibit els jueus de practicar el judaisme al segle II a.C., m’hagués agradat anar a la porta de la piscina a felicitar el Hannukà a les 11 en punt del matí. És just quan s’acaben les dues hores reservades només per a dones, per tal que els púdics costums hassídics no es vegin profanats i aquestes belles dones novaiorqueses puguin gaudir d’una discreta dosi diària de natació. Però no hi sóc: demà és Nadal.
Pensant en La Vanguardia, notes de NY
Algú ha dit què pensa
17 · 12 · 2011
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 17 de desembre del 2011)
En pocs dies hem assistit a dues demostracions d’inconsistència. Primer va ser la negativa sobtada del govern sortint a pagar a la Generalitat els 759 milions pactats. I després ha estat la histèria amb què la majoria entrant va gestionar dijous la pretensió d’Amaiur de tenir grup parlamentari propi. Més enllà de la impressió suosa i corrupta de tot plegat, com d’oficina amb ventiladors al sostre, m’interessa l’obsessió per tapar ambdues vergonyes polítiques amb l’argument que són jurídicament impecables.
Admeto que he tingut la temptació d’apel·lar a Wilde o Nietzsche i engegar la maquinària hiperbòlica per dir que res no és jurídicament ni pecable ni impecable perquè tot és interpretació, i cada interpretació, lluny de ser l’expressió d’uns fets, és l’expressió del poder vigent. Però no em cal. En el cas dels milions, la vulgaritat d’incomplir un pacte és suficient: som les nostres promeses complertes i els nostres contractes honorats. Cada detall del cas –estar a final d’any, amb el govern en funcions, i sabent tots els etcèteres que tots sabem– dóna marge per a sostenir totes les metafísiques, hermenèutiques i teories del poder que vostè jutgi convenients i cagar-se en tot igualment.
El cas d’amaiur és més bonic perquè incorpora escenes de gran antagonisme: primer el president del Congrés sortint, José Bono, diu a la televisió pública que s’ha mirat i remirat el reglament, que ha consultat els serveis jurídics de la cambra i que, contra els seus desitjos, els amics d’ETA tenen tot el dret a tenir grup propi; després, la nova vicepresidenta del Congrés, Celia Villalobos, del PP, diu que Amaiur no en pot tenir, de grup, per raons estrictament jurídiques, seguint un informe dels mateixos serveis tècnics a sou de la cambra que citava Bono. De l’informe en sospiten al PSOE i a CIU perquè conté “ambigüitats” i perquè segons la precisa descripció d’el Mundo: “són tres folis mecanografiats en què no consta ni el membret del Congrés ni la signatura de cap lletrat del Congrés”. Coses de les presses, diu el PP, com si imprimir amb membret impliqués lentitud decimonònica. Quan tinguin un momentet d’intensa exaltació jurídica llegeixin el reglament del Congrés de l’article 23 al 29, és a Internet, i veuran que hi ha marge per la política.
Res, anècdotes que assenyalen amb eficàcia que les raons jurídiques a Espanya són els eufemismes de les raons d’estat poc estètiques. Amb més precisió: la majoria identitària que controla el Congrés, i a través seu el Tribunal Constitucional, aquest magnífic productor de raons jurídiques, imposa tant la llei com la interpretació. La dada: la suma de tots els diputats de Galícia, Euskadi, Navarra, Catalunya, País Valencià, Balears i Canàries, és a dir, la suma de tots els representants de l’espanya diferent, suposa el 42% del Congrés dels Diputats, contra el 58% dels diputats de l’espanya uniforme. I probablement acaba de començar la legislatura més jurídica de la història recent.
Pensant en La Vanguardia, Política
3 han dit
11 · 12 · 2011
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de desembre del 2011)
No et sembla estrany que després de quatre anys de la crisi més profunda que hem conegut, pràcticament ningú no hagi canviat d’opinió sobre cap de les seves creences? Es veu de manera un punt desagradable en els opinadors professionals, escriptors de diaris i tertulians com jo: les trinxeres continuen exactament al mateix lloc on eren fa quatre anys. La crisi sembla haver-nos portat, només, més munició. Dades noves que amenitzen velles converses.
Però no és exclusiu dels opinadors professionals. La majoria de les vegades només fan de mediadors entre la casta sacerdotal dels experts i el poble atrafegat i mandrós que llegeix el diari o s’evadeix de la caravana matinal amb la ràdio. Filòsofs, economistes, polítics, fins i tot els nous i celebrats neurocientífics: la gran majoria són allà on eren. Si creien en l’estat i no en el mercat, ara diuen que la crisi és culpa, sobretot, del mercat. I viceversa. Hi ha dades que ho avalen. No cal que et digui quina solució proposa cadascú. La crisi s’ha convertit en el gran eureka de tota mena d’ideòlegs. L’esdeveniment que per fi els dóna la raó o els permet justificar la seva teoria. No et parlo només d’economia, qualsevol idea troba en la crisi un nou marc que la fa aparèixer bella i veraç. Si el centre de tot eren els valors, la crisi és de valors. Si el patriarcat, el patriarcat. Hauràs vist que darrerament en els documentals i reportatges ploriferen vells teòrics que expliquen literalment el mateix que deien fa trenta o quarant anys. Aquesta mena de teòrics que mai acabes de recordar si encara són vius o si ja han mort. Doncs estan vius, i fins i tot s’han engreixat: tornen a participar del circuit de conferències. Fins i tot velles teories conspiratives pesquen tot d’andròmines en el pou obscur de la crisi per reconstruir-se en correus electrònics virals.
Ningú no ha canviat d’opinió. Tampoc el públic, l’audiència, la massa. Hi ha canvis de percepció, hi ha també nous objectius i ambicions, alguns més modestos i d’altres més radicals, i hi ha petits canvis en velles assumpcions; però les raons últimes romanen intactes, o potser reforçades. Crisi i bonança ens donen la raó en tot. Si de cas, la urgència que s’ha instal·lat en el compte corrent encara ha extremat més la discussió i ara els adversaris són irracionals –és que no ho veuen?– o còmplices del mal. Tot això indica que les idees vigents, i la tensió entre elles, ha quedat obsoleta. Ja no fan avançar res ni ningú. El bucle actual assenyala un fi de cicle, una mena d’esclerosi escolàstica. Crec que la resistència a canviar d’opinió que mostren tots els bàndols només es pot vèncer amb un nou sistema d’idees que ho interpreti tot de manera diferent. No et dic que calgui canviar el sistema, o que calgui fer la revolució. No necessàriament, com a mínim. Però sí una nova intuïció que il·lumini els punts cecs. No sé d’on vindrà ni com serà, però val més que comencis a sortir de la vella trinxera.
Pensant en Filosofia, La Vanguardia, Política
Algú ha dit què pensa
05 · 12 · 2011
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 3 de desembre del 2011)
La hipòtesi de la terra plana al seu moment no era tan estúpida com ara ens sembla: explicava moltes de les coses que passaven i s’havia adherit tant al cervell que totes les percepcions quotidianes la justificaven. Però va arribar un moment en què les noves i boges intuïcions oferien més possibilitats. Passa igual amb la idea d’estat que teníem fins ara. L’estat modern europeu, vigent durant 363 anys, s’està enfonsant cada dia més. Amb el temps pot arribar a semblar un model estúpid perquè ja no soluciona cap dels problemes que va venir a arreglar, però encara no tenim res sòlid per sustenar una nova percepció i la involució no està descartada. Tenim intuïcions: i si la terra fos rodona i girés al voltant del sol? Al Renaixement, també va ser primer la intuïció i després l’eina per provar-la, el telescopi.
Alhora, a casa nostra, els que no hem patit l’escola franquista, la premsa franquista, les formes socials franquistes, la por, la jerarquia, el sexe franquista i tal, comencem a ser numèricament significatius i ocupem llocs d’influència i responsabilitat. Això no ens fa ni pitjors ni millors d’entrada, però clarament té conseqüències: es nota molt en el gremi dels professors universitaris, que fa més que s’exposen a les noves mentalitats. Els equilibris socials de les nostres institucions sonen ridículs a través de les nostres vides, i les pors que justifiquen els seus fracassos sonen a superstició: la terra és plana. Així, l’antiga moderació ara és o cinisme o dogmatisme. I els bojos i desplaçats d’ahir avui són lúcids i equilibrats.
Pensem en les darreres eleccions: hi ha raons circumstancials que expliquen la catàstrofe socialista, però la victòria convergent i, en general, la fortalesa dels partits no-estatals a Catalunya en unes eleccions en les que no tenien cap oportunitat de governar no haguessin estat possibles sense un canvi de percepció: i si gira al voltant del Sol? Votar CIU abans que votar PSC o marxar al PP és prioritzar un tema de conversa per sobre d’un altre. La conversa que PSOE i PP poden oferir només pot ser sobre què passa quan arribes al final de la terra: hi ha un abisme? La conversa de CIU, Esquerra i ICV almenys inclou ja inevitablement les preguntes i percepcions dels nous paradigmes: els australians estan cap per avall? Tot això val tant pel sobiranisme com per l’eix esquerradreta. El model anterior de més o menys serveis o de més o menys competències ha caducat.
Ara la conversa és sobre la redefinició del poder: qui decideix què. Per això les retallades no han passat factura, no perquè la gent les aprovi amb “maduresa”. El votant de la CIU més sobiranista i tècnica d’avui busca un telescopi que expliqui si la nova percepció té sentit o és un deliri. Un instrument fiable que la posi a prova.
Al segle XVII també hi va haver prínceps que, en lloc de mirar el cel, van fer servir el nou telescopi per espiar el seu vell enemic: ningú no els recorda.
Pensant en La Vanguardia, Política
3 han dit
30 · 11 · 2011
(article publicat a La Vanguardia del dimecres 30 de novembre del 2011)
Vaig conèixer el meu mestre quan ja era gran i semblava un boxejador retirat. Enrere quedaven els seus anys a Lovaina i París, el cercle de Maritain, la relació amb els filòsofs Paul Ricoeur i Merleau-Ponty o el dia que Simone de Beauvoir li va impedir de conèixer Sartre per ser un jove capellà estranger. Coneixia els rumors sobre la seva negativa a ser bisbe i les històries sobre la feina feta al Raval amb els nens prostituits al port o en la creació de la Fundació Joan Maragall i de la Universitat Ramon LLull. Fins i tot guardo com un model tots els articles que va publicar a La Vanguardia entre 1973 i 1991. Però el meu Via era un altre.
En l’última assignatura que va donar abans de jubilar-se només ens vam matricular el Cristian Palazzi i jo. Tota la seva erudició, tota la seva força retòrica, tot el seu talent es van fer presents com un tro constant i inabastable. Érem uns privilegiats. Encara avui mirem els apunts d’aquell seminari amb estupefacció: són fragments caçats al vol de l’explosió d’una supernova. Explicava amb el mateix delit articles científics sobre els darrers descobriments del mapa del genoma que vells estudis sobre l’animisme africà o els laberints de la història d’Europa: ”tots els estats provenen d’una ira.” La seva obsessió era la llibertat: i si tot estigués determinat per la biologia, per la força? Aquesta era la pregunta que volia negar amb la seva vida i el seu pensament. Duia la ciència, la moral, la política i la religió fins al seu límit, cada paraula a vida o mort, -“heu d’estar disposats a pensar contra vosaltres mateixos”- i a través seu Barcelona semblava una capital poderosa, competint amb París i Berlin pel significat de cada mot. Les seves intuïcions eren cops de destral contra l’avenç de la mediocritat que ens obrien el cervell violentament. “No mateu cap il·lusió ni robeu cap idea,” ens deia encabat de cada classe. I marxava lentament, remugant, rere seu un deixant d’idees, insatisfaccions intel·lectuals i llibres per conquerir que són avui el meu pa de cada dia i el de molts altres deixebles de dol. Quan la història pregunta per la supervivència d’un país com el nostre, tenim vides com la seva per respondre.
Pensant en Coses vistes, Dietari, Filosofia, La Vanguardia
2 han dit