16 · 05 · 2012
I
Fa dies que intento recordar-ho sense èxit. No és molt important, i podria inventar-me qualsevol cosa, però quedo sorprès de la quantitat de possibilitats que em vénen al cap. Pot ser una galleda molt petita, de llauna, amb unes flors seques a dins. Diria que la flor blava de lʼespígol. Ha de ser perenne, perquè era mig gener i feia fred. Potser no, potser era un platet de vidre. En el meu cap és un vidre gruixut, molt dens, gareibé sense cristal·lització, irregular i fosc. Com si imités un Waldglas medieval. Sobre el platet quadrat hi ha una espelma. Un cilindre dʼuns 7 o 8 centímetres de diàmetre, per uns 10 dʼalt, tot ocre, tot de cera dʼabella, sense parafina. Molt olorosa de cap olor concreta que jo sàpiga reconèixer i classificar. O potser ni una espelma en un Waldglas ni un pom dʼespígol en una galleda minúscula de llauna. Potser un test petit, o una ceràmica, o un recipient alt, de vidre, amb un gravat. No ho sé. Cada cop que tanco els ulls, volent somiar-ho, se mʼapareix un objecte diferent.
II
Una masia que hi ha a la vall del Llèmena, prop de Girona, transformada en això que ara seʼn diu casa rural. Hi vaig passar una nit a mitjans de gener del 2012, fa quatre mesos. La seva propietària, la Montse, em va contactar pel Facebook i mʼhi va convidar aprofitant la temporada baixa (-“oi que ens faràs un article pel blog?” -aquí el tens, Montse). La meva por que el lloc mʼhorroritzés i haver de fer-ne un article explicant que és un desastre, per a una gent que mʼhavia convidat amb una exquisida amabilitat, va dissipar-se només aparcar-hi. Tot i que avui en el meu record tot es barreja, era de nit i aquí i allà uns llums de baix voltatge, dins de làmpades dʼabans, de ferro colat i vidre, il.luminaven de groc tenue diversos racons. Entre els feixos de llum groga, sʼendevina una masia immensa, feta de diverses edificacions, i sobretot la textura i el pes de la pedra. De nit, la pedra sembla clara, robusta i rugosa, amb irregularitats de totes les mides: el temps. La nit és neta i freda. Entrem a un porxo il·luminat, petit, que havia de ser lʼantiga entrada de la cuina. Flors i objectes han de fer-te pensar en el camp, si ets de ciutat i que han dʼindicar-te que et trobes en un establiment professional, si ets de camp. Tot col·locat amb una precisió admirable. Al món, hi ha decoracions que fan pensar en Port Aventura, amb lʼobsessió per fer-te viure una experiència: vine a un parc dʼatraccions com si anessis al far west. I després hi ha decoracions com les del Nus de Pedra: un pur plaer estètic que no et demana res, no et demana participar i sobretot no et demana que siguis ningú que no ets. Ets un viatjant, un que passa, un que ve a descansar. No ets algú que busca no ser ell mateix, no ser al lloc on és, no voler allò que vol.
La Montse de seguida ens obre la porta i desplega la mateixa amabilitat exquisida que gastava per xat. Era professora de català fins que ho va deixar tot per muntar el Nus de Pedra, com el seu marit, el Joan, que era empresari químic. De lʼantiga distribució de la masia no en deu quedar més que la part de la vivenda original que ara ocupen la Montse i el Joan amb els seus fills. La resta de la casa, el paller, el graner, i el pou de gel són ara apartaments. Ens han guardat un dels més bonics, al paller. Hi fem cap per un camí de pedres que passa entre els dos edificis, la masia pròpiament i el nostre paller. Les llums, equipades amb un sensor, sʼencenen al nostre pas, i van descobrint-nos arbustos, tendals, tauletes, tot de racons fets per no tenir cap desig de marxar. El graner està dividit en tres apartaments, cadascun dʼells amb una porta de vidre i alumini incrustada en lʼarc de mig punt que originalment feia dʼobertura. Estic massa cansat per fer-ne un comentari a la Montse, però en faig una nota mental: a què dimonis em recorda això? Entrem: lʼapartament, és molt espaiós. Té dos pisos, a baix un sofà-llit, una taula per quatre persones, i una cuina; a dalt un llit immens de matrimoni, dues finestres grosses i un lavabo angelat i ple de marbres. Ens fiquem al llit, llençols de gran densitat, coixins com de núvol, i el pes mandrós del plaer a les parpelles. En no res mʼadormo, però abans, just abans, penso que lʼarc de mig punt de la porta em recorda a l‘estació de Grand Central de Nova York i les voltes catalanes, enormes o petites, que obren el seu espai sense columnes. Rafael Guastavino. No és el mateix, no té res a veure-hi, però hi ha una… I tot quadra en un son tranquil com feia dies que no tenia.
III
Despertar-se en una casa per primer cop és un plaer. És indispensable que la casa tingui finestres perquè el truc és la llum. Tots els objectes sʼhi deuen. I sota la llum del sol, en qualsevol de les seves intensitats, les coses es guanyen bona part de la seva essència. La llum mateixa és un imant. Times Square amb totes les seves pantallotes, vista des dels carrers que hi desemboquen, sembla només un gran emissor de claror envoltat de borinots tripats. Volem mirar la llum. (La relació que tenim amb cada cosa depèn de la llum o les llums amb què acostumem a veure-la. El platet rodó a la taula del rebedor de casa, a Nova York, on deixo les claus, a la nit, a lʼhivern, quan torno i és fosc i hi ha un metre de neu al carrer i duc encara posat lʼanorac, és, per mi, la vora gruixuda que sʼendevina contra la paret blanca, formant un arc convex, i la distància aproximada a la qual sʼapropa el meu braç per deixar caure el clauer.) Quan et lleves per primer cop en una casa veus els objectes del teu voltant en la llum del matí, que és la llum que dóna més realitat a les coses perquè és la llum que ve immediatament després de la foscor. I, si et lleves, la llum del matí és la que desperta, el cervell endreçat per la nit, els sentits nets, i una tendència a entretenir-se amb qualsevol cosa. Si és el teu primer matí en una casa, la llum et porta novetats a cada mil·límetre, i el cervell sʼengega transformat en una esponja. Si, a més, vas arribar de nit, com jo al Nus de Pedra, i només hast vist el lloc amb llum elèctrica, el sol entrant per la finestra és una promesa de coneixement.
Lʼhabitació del graner té les finestres de cara a lʼest, o sigui que la llum hi entra directament. Les cortinetes semblen una pantalla a punt dʼexplotar. Lʼhabitació és plena de textures. Cada objecte, les tauletes de nit, lʼescriptori, la cadira, el marc dels dibuixos de la paret, tenen o son de fusta. Cada fusta diferent i cada fusta dʼun temps diferent: tot extremadament ben cuidat, ben posat, ben combinat, però sense que sembli forçat. Fins i tot hi ha una fusta pintada sobre el capçal del llit. Tot sembla acabat de posar, i alhora cada cosa et porta a pensar quin debia ser lʼorigen dʼaquell moble o andròmina, i com la Montse devia buscar-ho, trobar-ho, restaurar-ho, col·locar-ho. Lʼespai emet un amor sobri, no invasiu. Tot brilla i alhora tot sembla quotidià. Llevar-se no costa gens i alhora és una traïció al plaer. Enretirar les cortines i alhora fregar-se els ulls. I aleshores la llum del sol revel·la tot el seu poder: cada objecte obté la seva realitat en relació amb tots els altres objectes del món, i tens al davant la caiguda de la vall, com un plec de carn flonja, tota coberta dʼarbres i intensitats de verd i dʼombra. I el cel del color de la velocitat.
Un esmorzar copiós i gustós, ple de dolços i salats del país, i passo la primera part del matí passejant per la terrassa elevada que queda entre el graner, el paller i la casa, mirant enllà, pujant al muret, seient uns minuts a totes les cadires que hi ha espargides. Intento imaginar qui i com devia manar en aquella casa i qui i com devia obeir. La masia està clarament fortificada, i mirant sobre el muret cap a la vall, de seguida sʼendevina que havia de ser difícil dʼexpugnar. Hi ha la guerra inscrita pertot. La Montse mʼexplica que no saben del cert què hi havia a la masia, però que a lʼapartament que queda sota el muret, que ara en diuen refugi, i que és ideal-parelles, els han dit que en lʼèpoca dels remences havia estat una presó, i que a la guerra civil feia de cel·la, però que potser només és un pou de glaç ple de llegendes. Que al Nus de Pedra estigui tot fortificat fa de la garjola un infraestructura raonable. I aleshores mʼapujo al tros de muralla que queda sobre el pati –porto tot el dia dient-ne ʻel muretʼ– i miro el païssatge intensament, com si fos un estratega.
IV
De sobte, un sentiment de total displicència. No sé prou història com per entendre el significat de la masia, ni tinc una biografia prou plena de subtilitats rurals per enfotre-meʼn o abstreure’m en la contemplació de la natura; no sóc prou urbanita com per elevar lʼexperiència rústica, ni en sé prou dʼarquitectura per investigar les solucions estructurals early modern de la Catalunya vella i les solucions contemporànies per adaptar-la a lʼoci de lʼeuropeu civilitzat. Ara, per mi, quan la massa de dades no es deixa endreçar més enllà de la contemplació, em sento buit. I avorrit. I només puc pensar en lʼabsoluta petitesa de la meva existència.
Durant molt de temps, un dels pensaments més influents a Occident ha estat la tensió entre la idea dʼinfinit i la idea de lʼexistència humana. La contemplació –o la imaginació– de la immensitat de lʼunivers ha fet que, per comparació, lʼhome fos una cosa menor, col·locat al mateix nivell dels animals. Davant la infinitud de lʼunivers, lʼhome no és més que un esquitx de rosada, com diria Santa Teresa de Lisieux, o un animal més en el pols de lʼevolució, per pensar en Darwin, o un simple ésser finit i prescindible. En última instància, però, els pensadors moderns –quan ja feia segles que la masia tenia cel·la– van provar dʼarticular que la percepció de la llibertat interior, el simple fet de tenir o voler tenir una actitud moral, implicaria lʼexistència dʼun infinit interior. Lʼinfinit de l`ànima, per dir-ho en format pop-song. Davant dʼaquest infinit interior de la llibertat, lʼinfinit de lʼunivers és només un in-definit, una matèria amorfa pel nostre enteniment, potser abastable pel nostre pensament. Lʼinfinit interior, en resum, esdevé el gran misteri, el gran pou sense fons, el centre de tota la nostra atenció. La dignitat humana, la idea de ser subjecte dʼuns drets inalienables, les espritualitats banals, lʼexistencialisme, el new age, la literatura del jo, lʼart contemporani, la neurociència i el relativisme radical, tot plegat es pot rastrejar fins aquesta explosió dʼinfinitud a lʼinterior del jo.
La sensació que tinc aquest mig matí a la vall del Llèmena és just la contrària. No estic davant del sublim, tot i que la naturalesa mʼencén gairebé fins a la transcendència. Però tampoc estic al davant dʼuna realitat completament decodificable per al plaer de la raó. Endins, no tinc la llum metafísica de lʼinfinit de lʼànima. Només mʼenvolta una disposició de les coses del món, pensades, organitzades, col·locades per tal que jo senti una comoditat total, ni que sigui per un moment, un dia. No podria viure sempre en aquest estat, però mʼexcita els sentits adormits per la rutina, i em calma les angoixes del llarg termini. Un parèntesi fet de temps irreal en el qual puc ser un recipient buit: ni un animal amb una calculadora, ni un àngel que canta broken hallelujahs. Lʼabsolut abandonament: el lloc perfecte.
El dia es completa amb una estona de lectura, uns minuts mirant la piscina, a lʼoest de la casa, sota els turons, quan el sol ja baixa, tafanejar per lʼhabitació de les joguines per nens –un delit–, la sala de reunions, amb un projector i una llar de foc, un passeig breu per la rodalia fins a una font, el joc de les ombres i el sol en camps hivernals, una altra masia sobre un pujol, preciosa, el somni de tenir una vida lluny de tot, el cos abandonat sobre una parcel·la dʼherbotes, un entrepà de truita i un entrepà de fuet, més lectura, conversa, més cel del color de la lentitud.
V
I aleshores la veig. És la Montse que torna dʼun dels apartaments cap a la casa. Les passes fan soroll amb les pedres de riu del pati. No fa vent. Se sent algun ocell, però molt llunyà, o potser lʼimagino ara que ho recordo. La Montse trenca el ritme, i gira el cap: alguna cosa ha cridat la seva atenció. Sʼatura i canvia la direcció cap a una de les taules de ceràmica, just la que hi ha a tocar de la muralla, amb la vall obrint-se al seu davant. Hi he estat assegut aquest matí un parell de vegades. Al mig de la taula hi ha un objecte, no sé ben bé què és, potser no importa i mʼho podria inventar, però deu ser un recipient amb una mica dʼespígol o alguna herba perenne, o potser una espelma olorosa sobre un waldglass medieval. Ella hi acosta les mans, i retoca alguna cosa imperceptible. Imperceptible per mi, almenys. Un retoc en un objecte que no puc recordar en una taula en un racó dʼun pati dʼuna casa de lʼèpoca pre-moderna regentada per dos girononins que ho van deixar tot per muntar una casa dʼaquestes que ara en diuen rurals en un país minúscul i minoritzat dins dʼun estat menor en un continent decadent en un temps sense cap sentit on ningú no creu en res més que en descansar i abandonar-se al buit, com jo, com els turistes nòrdics que volen ser civilitzats. Aquest gest, aquest petit gest, aquesta vocació per la perfecció i la bellesa no té cap més importància i alhora dóna sentit a tots els minuts dʼaquestes 24 hores. El buit interior sʼomple de camins i detalls: què és important i què és banal, què crida i què calla. La Montse i tota la seva infinitud anant expressament a posar bé un pom dʼespígol o potser una espelma, no ho sé. I és aleshores, justament aleshores, quan sé que tornaré. Ni que sigui per saber què era, espígol o espelma. El proper cop pagant.
(si hi voleu anar: http://www.elnusdepedra.com/)
Pensant en Coses vistes, Dietari
Ningú no s'ha pronunciat encara
12 · 05 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 12 de Maig del 2012)
Encara que no sigui representatiu de res, em sembla que descric un cert estat de les coses si dic que la majoria del meu entorn el formen ateus o agnòstics. Potser perquè sóc cristià mai no m’ha interessat massa la guerra cultural que es desplega als mitjans de comunicació contra el cristianisme institucional, tan lamentable, per altra banda, com la majoria d’institucions. Sempre he pensat que, si Déu existeix i la seva presència al món s’assembla ni que sigui una mica a la idea que en dóna la nostra tradició, la clau de volta es troba simultàniament en els fonaments últims de la creença i en els gestos ètics de l’individu menys polititzat. He d’aclarir, però, que jugo amb avantatge: vaig créixer en una comunitat de cristians que no s’assembla en res ni al tòpic nacional-catòlic, ni a les caricatures que es publiquen a la majoria de diaris.
No nego que existeixi un cristianisme així, ni que molta gent hagi patit la pressió dogmàtica d’un estat confessional, dic que els cristians que jo he conegut i que m’han educat no només mai no han abusat sexualment de mi ni de cap dels meus coneguts, no només no han provat d’imposar-me cap interpretació de la cultura, no només no han fet de la por l’argument principal de la moral, sinó que sempre han estat exemples de l’afany de comprendre i d’adaptació a les circumstàncies. La meva experiència m’és suficient per concloure que molts dels discursos sobre l’església parteixen del mateix dogmatisme i immoralitat que li critiquen.
M’ha interessat molt més conèixer el nínxol que ocupa la idea de Déu en la història i els mecanismes que articulen la creença, en tots els seus àmbits. És l’impuls que m’ha fet llegir obsessivament les obres dels grans pensadors ateus de la nostra tradició, des de les impietats gregues fins a la neurociència d’avui. No m’han resolt cap dubte, però és innegable que tots ells han condicionat les raons i les expressions de la meva fe. La fe contemporània, almenys la del meu entorn, té presents les objeccions fonamentals de la ciència i l’ateisme, fins al punt que, igual que per agnòstics i ateus, la recerca del sentit últim de la vida s’ha transformat en el sentit mateix. Però un dels descobriments que he fet al llarg d’anys de discussions i lectures és la intensitat amb la qual s’assemblen els ateus d’avui i els cristians del final de l’edat mitjana i el principi de la modernitat. El cristianisme innercial, basat en l’autoritat acadèmica i social, mancat d’arguments i de radicalitat moral, que convivia amb un conjunt de supersticions i creences menors per anar tirant i empènyer la vida, propi de segles anteriors, és pràcticament idèntic a l’ateisme dels nostres temps. La centralitat de l’ateisme sembla haver fet tous els seus fidels, i ha electrificat els cristians. Avui, ser cristià, a banda de ser contracultural, obliga a donar tantes explicacions que se t’acaba musculant la raó. Per això sento un profund agraïment pels pioners de l’ateisme i pels assassins de la crosta de Déu.
Pensant en Filosofia, La Vanguardia
2 han dit
05 · 05 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 5 de Maig del 2012)
No crec que a ningú li sembli estrany que en el dinar de Tribuna Barcelona de dijous el ministre De Guindos no digués res. Salvador Alemany ho resumia així en un destacat de La Vanguardia d’ahir: “Crec que ha estat un discurs poc compromès, cosa que d’altra banda és lògica perquè el marc actual no ho facilita. També perquè ja fa molts mesos que estem parlant d’aquesta qüestió”. L’opinió del Sr. Alemany és important. El respectat president d’Abertis ha passat una mala setmana amb tot l’enrenou del #novullpagar, una protesta que toca os: qualsevol ciutadà acostumat a complir la llei veu que els nostres peatges són la prova material de la discriminació. La protesta, a més, implica desobeir; castiga una gran empresa catalana amb bons contractes a Espanya i al món; i obliga el govern a amenaçar amb multes a un sector de la població amb el qual està d’acord.
Tot i no dir res compromès, el ministre de Guindos va anunciar que “el problema de Catalunya no és de balances fiscals, sinó d’accés al mercat.” I es va mostrar, de nou, diposat a acceptar els hispabons, és a dir, a que la Generalitat pugui endeutar-se a través de l’Estat enlloc d’haver de fer-ho directament, perquè l’Estat té accés a un crèdit més barat. És simple: com que el crèdit que aconsegueix la Generalita és més car que el de l’Estat, els catalans paguem més a l’hora de tornar-lo, (si és que ens en donen). Així, quan l’estat no paga una partida compromesa de, posem, 759 milions d’euros, s’estalvia demanar-los a crèdit, però aleshores el govern català, per pagar les nòmines, ha de demanar un crèdit a un interès més alt.
El crèdit de l’estat el pagaríem igualment amb els nostres impostos –i en una proporció desmesurada–, però traslladant aquesta despesa a les necessitats creditícies del govern català, els comptes del govern espanyol queden més arreglats i l’autonomia desprestigiada, amb la qual cosa encara costa més aconseguir crèdit. I per què ha de demanar crèdit la Generalitat? Perquè els recursos que li assigna l’estat són insuficients per pagar l’educació i la sanitat públiques que els catalans pagaríem trinco-trinco si no tinguéssim déficit fiscal. Tothom sap que és indecent. Que De Guindos ofereixi crèdit més barat no és cap favor, ni cap solució: és un crèdit que pagarem nosaltres amb els impostos, i és fruit d’un problema polític, no econòmic.
Alguna cosa similar deu pensar en Salvador Alemany, atès que presideix el Consell Assessor de la Generalitat que avala la necessitat d’un concert econòmic a la basca. La seva opinió és important perquè l’audiència del dinar del ministre és clau: elits intel·lectuals i econòmiques del país que es troben entre dos focs. El govern espanyol ofega i la població catalana comença a desobeïr. La història ensenya que, en aquest context, dissimular ja no és negoci. Que ahir De Guindos no digués res ‘compromès‘ indica que la seducció es fa en privat. Aquesta és la següent frontera del sobiranisme.
Pensant en La Vanguardia, Política
3 han dit
28 · 04 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 28 d’abril del 2012)
És el 651 de Fulton Street, a Brooklyn. No puc descriure’n la façana perquè sempre hi arribo corrents, i encabat marxo amb pressa per arribar al Lafayette, un restaurant minúscul que hi ha a quatre carrers. Les sis taules del Lafayette són tan cobejades pels habituals del Harvey que la passejada entre el teatre i els musclos amb patates fregides, les crepes d’espinacs o la tonyina a la planxa que hi serveixen es converteix en una grotesca marxa atlètica, protagonitzada per gent molt ben educada mirant d’assolir la velocitat punta del vianant sense perdre el posat i els gestos comedits de l’intel·lectual compromès ni aturar la conversa indolent sobre l’espectacle que acaben de veure.
‘Què bo que és el text, però.” Crec que aquesta sentència la sento cada vegada que trepitjo el Harvey. És una frase que condensa tota mena de virtuts. Sobretot perquè és certa. La direcció del Harvey programa grans textos de l’olimp dramàtic –Shakespeare, Ibsen, Pinter–, interpretats per companyies internacionals de primera, d’aquestes que tenen la decència d’oferir un discurs estètic elaborat, cosa que afavoreix les discussions a la cua del restaurant. I per grans estrelles: aquest any Kevin Spacey hi ha fet Ricard III, l’excusa perfecta per parlar de famosos fent veure que parles de Shakespeare. La frase és també un armistici: “què bo que és el text, però’, és com dir ‘davant del sublim, què són les nostres discussions banals?’, i encalçar l’últim musclo.
Aquest dijous va ser un Txèjov, les Tres Germanes. Vaig trobar entrades de pura xamba, a la darrera filera del pis de d’alt, per només 20 dòlars. Les eternes escales del Harvey: comences confiat –si les senyores vuitcentistes poden, tu també; a mitja escala t’adones que tenir cos és una de les grans desgràcies de la vida humana, i que la joventut és sempre inferior a l’experiència: les senyores del Harvey tenen abonament i mentalitat de Tourmalet. Un cop a d’alt, esbufegant, la vista del teatre: el to majestuós de l’Amèrica de principis del XX, i el pas del temps, respectat com si fos un tresor, que desgasta les arestes i vesteix l’espai d’un romanticisme foteta. No saps si és un teatre en ruïnes o en obres. Però què hi ha millor que la contemplació del cost i el benefici del pas del temps real per apreciar el temps de ficció? En realitat, l’aspecte envellit i provisional és fruit d’una restauració, és el decorat que envolta l’escenografia.
L’espectacle és en rus, subtitulat. Passo, per tant, tres hores llegint Txèjov en anglès en una pantalla, assegut en un tamboret incòmode, i veient com guapíssimes actrius russes es mouen desenfocades en la perifèria de la meva visió. No m’emociono, però el meu cervell registra aquest pensament extret del text: l’avorriment i una vida sense sentit són la mateixa decadència i la mateixa lucidesa. Alço els ulls. Sospiro. Musclos.
Pensant en La Vanguardia, notes de NY
Algú ha dit què pensa
21 · 04 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 21 d’Abril del 2012)
A aquestes alçades de la pel·lícula gairebé tothom està disposat a fer sacrificis. Tothom a qui li queda algun serrell disponible està disposat a tocar coses que fins fa poc considerava essencials. Per això el problema dels polítics ja no és explicar que cal fer retallades. El problema és explicar per a què.
Tothom ha vist que no es tracta de polir arestes sinó d’anar als fonaments, i per anar als fonaments calen polítics disposats a qüestionar totes les regles del joc honestament, sense artificis retòrics, fins a sacrificar el propi poder. Es poden plantejar els pressupostos més austers de la democràcia, sacsejar les relacions laborals i fins i tot plantejar una amnistia fiscal d’emergència. La vida és prou plena de decisions doloroses i immorals com per què tothom ho entengui. Però és inacceptable retardar els pressupostos per poder guanyar les eleccions andaluses, augmentar els impostos de la classe mitjana per no haver de tocar el poder adquisitiu dels funcionaris que viuen a Madrid o mantenir les partides dedicades a allargar l’Ave fins als confins del no-res. Si cal posar més alumnes per classe, es pot acceptar, sempre que no es conspiri per fer passar el tren de mercaderies pel centre de la península, amb l’únic objectiu d’afermar el poder electoral i beneficiar irracionalment unes castes empresarials que viuen de la promiscuïtat governamental. Es pot assumir que l’escàndol Urdangarín no arribi a esquitxar el poder simbòlic del Rei, sempre que el Rei no aprofiti aquest poder per a que un contratista àrab el convidi (Joan Carles + 1) de cacera a l’Àfrica. Reformar Espanya sense reformar els instints despòtics i feudals? Ha! Si les accions del govern van encaminades a demanar sacrificis a la gent per protegir les quotes de poder i benestar pròpies, tothom juga segons aquestes mateixes regles.
Per això Mariano Rajoy n’ha tingut prou amb quatre mesos per perdre la credibilitat. Ja es veu que no anem a cap lloc nou. Assistim a una batalla de cínics per fer-se amb les engrunes. A Catalunya, Artur Mas manté el prestigi perquè ha estat clar i directe. I perquè sembla que té un pla. Encara que sigui un pla confós, ha guanyat marge per ordir-lo. Diu Kant que la imaginació és una intuïció sense concepte, és a dir, que no cal concretar massa per excitar la imaginació de la gent, però cal tenir clar cap a on es va i fer concordar accions, intencions i missatges. Però és un marge estret i perillós: si no va endavant, anirà endarrere. I ha d’adreçar el problema del despostisme espanyol que, com es veu, no és només de calés.
Només hi ha dues menes de llibertat, la que neix com a reacció a la desconfiança cap als altres, que és violenta i anàrquica i acaba en submissió i decadència; i la que neix de la sensació que tot és possible si s’és generós. Un polític disposat a sacrificar la pròpia carrera i la pròpia vida per la llibertat dels demés és una raresa històrica, però és l’únic argument per demanar sacrificis.
Pensant en La Vanguardia, Política
Algú ha dit què pensa
20 · 04 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 7 d’Abril del 2012)
Qualsevol ésser que hagi passejat per la Barcelona post-olímpica i pre-Eurovegas de les darreres dècades, i que no tingui les fosses nasals completament obturades per una sinusitis o pateixi d’anòsmia, ha pogut sentir en les seves pituitàries la flaire vaporosa i floral que fa la marihuana quan crema. Si és un exemplar d’homo sapiens, i a banda de Barcelona, ha tingut la fortuna de passejar ni que sigui per un dels 947 municipis catalans sense patir una hipòsmia severa, haurà pogut comprovar personalment l’enorme ventall de diferències aromàtiques que ofereix el fum de la marihuana segons la quantitat de diòxid de carboni i d’altres gasos contaminants que s’hi barregin.
Des del punt de vista legal, a l’estat espanyol només es penalitza el cultiu si aquest té com a finalitat el tràfic, la possessió per sobre de 40 grams i l’ús en espais públics. Però si a més del sentit de l’olfacte, aquest individu gaudeix d’uns ulls raonablement sans i d’unes quantes connexions neuronals en ordre, també haurà observat que la compra-venda dels preparats de cannabis també es fa a la llum del dia. I només que tingui una minsa curiositat per saber a què es dediquen els seus veïns sabrà que en l’edifici on viu, o, a tot estirar, a uns pocs minuts a la rodona del seu domicili habitual i/o segona residència –si en té– s’hi pot trobar un ciutadà en ple ús de les seves facultats que viu del noble art de la intermediació entre els productors i els consumidors d’aquest vegetal.
En sentit estricte, l’únic realment prohibit és fer-ne negoci, sobretot a gran escala. I és per això que els empresaris i emprenedors del ram costen molt més de detectar, encara que l’interessat tingui els cinc sentits funcionant i encara un sisè sentit molt desenvolupat. Aquest estat de les coses fa que el mercat de la marihuana sigui un dels menys regulats del país, i per tant, les lleis de l’oferta i la demanda, les variacions de preus i qualitat, i el màrqueting funcionen de manera molt pura i primitiva, però amb gran eficàcia. Consumir o deixar la marihuana és infinitament més fàcil que, posem, abandonar una companyia telefònica. Entre les estratègies primitives a les quals es veuen abocats els adults que volen sentir els efectes del tetrahidrocannabinol, destaca, darrerament, la creació de clubs de fumadors sense ànim de lucre. Són associacions de consumidors que en el seu afany per complir la llei i accedir a un producte d’una mínima qualitat, es prenen tota mena de molèsties lèxiques i burocràtiques en un context en què, des d’un punt de vista pragmàtic, no els caldria. Al capdavall, el mercat il·legal de la marihuana inclou servei a domicili i total confidencialitat.
L’iniciativa de l’ajuntament Rasquera, que pretenia cedir uns terrenys per al cultiu a un d’aquests clubs, assenyala l’obsessió que tenen alguns ciutadans amb ser escrupulosament legals i pagar impostos per les seves activitats. Herois en temps de diner negre. On s’és vist.
Pensant en La Vanguardia
Ningú no s'ha pronunciat encara
31 · 03 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del 31 de Març del 2012)
La setmana passada vaig anar a la biblioteca de la Universitat de Nova York a buscar un llibre. És un llibre sobre Kant publicat l’any 1980 per Yirmiyahu Yovel. Yovel és un gegant de la filosofia dels darrers 30 anys, i tot i que crec que ara ha tornat a Israel, durant molts anys va donar classe a Nova York, al departament on faig el doctorat. De fet, en el meu primer any vaig matricular-me del seu curs sobre la influència que els grecs van tenir en els antics rabins. Era la seva darrera classe i volia formar-ne part com si pogués tocar un tros d’història, però no vaig entendre gairebé res perquè el meu coneixement de les escoles rabíniques s’aproxima perillosament a zero.
Dijous al matí, mentre esperava per entrar a la tertúlia d’esports de Rac1, vaig estar llegint-lo. Em va posar de molt mal humor que estigués tot subratllat. El lector anterior, de tant que l’havia subratllat, havia hagut d’elaborar codis de senyalització de gran complexitat: asteriscs, signes d’exclamació, dobles parèntesis, cercles, notes al marge i una mena de jeroglífics indesxifrables. No es pot negar que ha entès el llibre. La tesi fonamental de Yovel, cada cop que apareix, està envoltada d’una densitat de senyals tan bèstia que no saps si estàs llegint al sofà o a Times Square en hora punta.
La tertúlia d’esports, finalment, va ser interrupuda a causa del foc que va convertir la vaga en un aquelarre amarg. A les fogueres s’hi cremaven alguna cosa més que uns contenidors o un Starbucks. S’hi cremava un sistema educatiu poc exigent i una universitat plena de farses que penalitza l’escepticisme, anys de flirteig amb el menyspreu del principi d’autoritat, i una política econòmica basada en l’intercanvi de favors que castiga l’enginy i l’esforç. Això no exculpa la gentola sense cap altra idea que la violència per construir-se una identitat, però assenyala un buit: sense assumir la pròpia ignorància i les limitacions no hi ha respecte possible.
Mentre improvisàvem una tertúlia sobre la banalitat de la violència, pensava en el llibre de Yovel. La tesi fonamental és que a l’interior del sistema kantià s’hi troba una tensió irresoluble. Per una banda, l’ètica de Kant exigeix que cadascú actuï amb racionalitat, com si pogués ser desitjable que les seves accions es convertissin en lleis per a tothom. Per l’altra, el sentit de la història demana de tenir un horitzó, un bé suprem que ens endreci les decisions. Potser el lector que va decidir no esborrar els subratllats va optar per un bé suprem (entendre el llibre) per sobre d’una ètica racional (que tothom esborri els seus subratllats). Ahir m’entretenia a esborrar-los mentre els serveis de neteja enretiraven les cendres, i pensava en l’etern problema del kantisme: la distància que hi ha entre creure que has entès alguna cosa, i actuar en conseqüència. Aquest escepticisme és el millor antídot contra la temptació del foc i l’etern culpar els altres de tot.
Pensant en Dietari, Filosofia, La Vanguardia
2 han dit
25 · 03 · 2012
(article publicat a La Vanguardia de dissabte 24 de Març del 2012)
Demà diumenge 25 de Març s’acaba un cicle de la política espanyola. Va començar el 10 de novembre del 2010 amb les eleccions catalanes i acaba 501 dies després amb les eleccions andaluses. Entremig, hem cavalcat furiosament cap a la ruina. Hem estat mig intervinguts pels buròcrates de Brusel·les-Berlin. Hem estat testimonis de l’ensorrament del PSOE i de les idees socialdemòcrates tradicionals. Les alternatives, del tot inconsistents, han basculat des del 15-M fins a l’emergència d’un PP que es dedica a apujar impostos, a carregar el pes de la culpa sobre les comunitats autònomes –agents de la despesa social– i a fer reformes que són anunciades als fòrums internacionals amb gran fanfàrria, però que són insuficients per ajudar a la recuperació i encara menys per acabar amb l’espiral autodestructiva típica d’Espanya des del segle XVII.
Quan es repeteix que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, tothom té al cap la Visa i l’aeroport de Castelló. Afinant una mica més, parlem dels joves que van deixar els estudis per fer de paletes i comprar-se un Hyundai Coupe, i de la teranyina delirant de l’AVE. Però d’entre els autenganys que alguns s’han permès, inoculats des de 1975, el més obscè i ridícul és la idea que Espanya és comparable a les grans democràcies occidentals. Aquest autoengany és a l’arrel de l’èxit inicial del 15-M, i és també la causa profunda del fracàs econòmic actual, com també ho era del creixement econòmic sense solidesa dels anys anteriors.
Una obvietat lluminosa: a Espanya no hi ha separació de poders. Ja poden apel·lar desvergonyidament a la Pepa de 1812, i oblidar el fil de fracassos que va des de la instal·lació de la cort a Madrid de 1561, fins al cafè per a tothom, passant pel Conde-Duc d’Olivares, la guerra europea que va acabar a Barcelona el 1714, l’assassinat de Prim, les guerres carlines o el 18 de juliol. Que el poder judicial depengui del govern, que els diputats siguin hostatges d’una de les lleialtats partidàries més fèrries d’Occident i tots els altres exemples que ja coneixem, és la conseqüència d’un sistema polític captiu de coaccions que corren paral·leles a les eleccions. També els sindicats: el dret del treball espanyol és una concessió desmesurada i ineficaç, a canvi que el poder de l’aristocràcia del capitalisme d’estat que suportem continui omplint-se les butxaques sense competència real: Telefònica, Ibèria, i enllà.
A partir de la vaga general de dijous comença un nou cicle més cru. Tots els actors d’aquest engany desfilaran per mostrar el seu múscul. Noves reformes, recentralitzacions, mobilitzacions, pactes fiscals, traïcions nostrades i privatitzacions entregades a dit seran els actes del sainet. Si tot queda igual continuarà la decadència. Es repartirà joc i continuarà la partida amb menys fitxes al pot. L’única sortida de l’espiral és acabar amb aquest post-franquisme putrefacte. Cada líder des de cada poder sap què ha de fer per despertar de l’engany. Comença el ball.
Pensant en La Vanguardia, Política
2 han dit
17 · 03 · 2012
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 17 de Març del 2012)
Al final del llibre setè de La República, Sòcrates afirma que la manera més eficaç de dur a terme la seva ciutat ideal consisteix a expulsar tothom major de deu anys. Així el programa educatiu que està a la base del règim perfectament just es podria completar sense la incòmoda interferència dels pares i els costums decadents de la societat. Molts lectors interpreten aquest passatge com un senyal que Plató, en realitat, creu que la ciutat perfectament racional, –sense amor, sense passions, sense lligams irracionals–, és impossible més enllà de l’exercici teòric. Tota La República seria, a l’extrem, una ironia.
A Catalunya no hem acabat d’entendre aquest gir irònic. O potser és que ens agrada més teoritzar sobre la perfecció que embrutar-nos les mans amb les imperfeccions. El ‘federalisme asimètric’, el ‘gradualisme lleial’ o el ‘consens ultramajoritari’ són creacions teòriques magnífiques que pretenen solucionar el problema de l’amor, les passions i les lleialtats irracionals d’Espanya amb equilibris racionals impossibles. El poder sempre s’ha repartit en base a la por i a la relació de forces. Només cal veure les balances fiscals. La democràcia és una manera imperfecta de comptar les forces de cadascú sense haver de passar primer per l’espasa. Per això Sáenz de Santamaría va avisar ahir que el referèndum sobre el pacte fiscal no és competència de la Generalitat: el poder de comptar adhesions és el poder mateix. No hi ha dreceres teòriques perfectament racionals, per molt que ens hi entestem.
La immersió lingüística és la clau de volta de la ciutat ideal catalana. L’abocador de totes les nostres frustracions. És un intent de forçar des de l’escola la diversitat i la normalitat que no s’aconsegueixen a les institucions. És un intent de compensar la incapacitat individual de viure amb dignitat. De justificar la renúncia a la llengua al bar de la cantonada. I la incapacitat col·lectiva d’assumir la naturalesa del poder polític, i pagar-ne el preu. Amb la immersió ho fiem tot al futur, com sempre, enlloc de fer-nos responsables del present.
Per salvar-lo, cal que el català sigui una llengua que creï un espai de llibertat, no un espai etnogràfic de museu. El castellà és la llengua pròpia d’Espanya perquè és la llengua sobre la que s’ha construït un espai polític que garanteix la llibertat dels seus parlants. El català ha estat la llengua pròpia de Catalunya perquè ha construït un espai de resistència contra l’opressió de l’estat. Sense un espai polític lliure, és un instrument de comunicació inútil. Les llengües només serveixen per anomenar un món, i recollir la saviesa dels segles: per això tenim noms específics per cada vent o cada tipus d’onada, segons l’impacte que han tingut en les vides de moltes generacions. Si aquest món no existeix, si és un món on no s’hi pot viure lliurement i prosperar-hi, ni el món ni la llengua valen la pena de ser viscuts. I la immersió és aleshores inútil o, a l’extrem, una ironia.
Pensant en La Vanguardia, Política
4 han dit